Els dos processos electorals previstos a Catalunya per a aquest principi d'any, 24 de gener -eleccions a la presidència del Futbol Club Barcelona- i 14 de febrer -al Parlament de Catalunya-, han quedat definitivament ajornats. En el primer cas, per la incomprensible decisió del Govern de no permetre la mobilitat d'uns quants milers de persones i en el segon per la mala evolució de les dades del coronavirus a Catalunya i el presagi que a mitjans de febrer les xifres poden ser bastant pitjors. No és una bona notícia, ni és propi d'un govern conseqüent i d'una societat madura i preparada, aquest final quan cap dada epidemiològica de les que tenim actualment no és tan lluny del que podíem esperar abans de Nadal. Llavors se'ns deia insistentment que la cita amb les urnes era segura i que s'havien fet els deures perquè pogués ser així. El consens dels partits per ajornar fins al 30 de maig les eleccions catalanes, amb l'única excepció del PSC, és l'única bona notícia, encara que, segurament, per defensar o no aquest temps mort hi han influït també raons electorals i expectatives. No tot ha estat una anàlisi exclusiva de les xifres de la pandèmia.

Al ritme que es mouen avui dia les oscil·lacions electorals, passar del 14 de febrer al 30 de maig, uns 100 dies entre una i una altra data, suposa obrir de nou la cursa. La foto finish actual reflectia, quan faltava un mes per als comicis ara suspesos, en la majoria dels sondejos, una ajustada lluita entre Esquerra, PSC i Junts per Catalunya. El denominat efecte Illa -el ministre candidat que deixava Sanitat per aspirar a la presidència de la Generalitat- havia complicat la cursa. Ara falta veure, amb tant temps al davant, si baixa l'escuma i retrocedeix als paràmetres de Miquel Iceta, o es manté a dalt de tot. També dependrà de si es manté en el càrrec -una cosa que han denunciat tots els partits, fins i tot Unidas Podemos, el soci de Pedro Sánchez- o l'acaba deixant, circumstància que llavors sí que li restaria protagonisme. Esquerra i Junts hauran de seguir uns mesos més governant en les actuals condicions i gestionar millor que fins ara les travetes que es posen si no volen arribar sense aire a la línia de meta.

En resum, tot s'obre de nou i cal tenir en compte la suma de cansament, esgotament, enuig, nervis, irritació i preocupació en una part molt àmplia de la societat catalana, voti el que voti. El coronavirus i les conseqüències que se'n deriven, sanitàries i econòmiques, està causant un enuig molt més alt en la societat del que reflecteixen les enquestes. En part, perquè ha augmentat la inseguretat, i les incerteses respecte al futur cada vegada són més grans. L'arribada de la vacuna ha esmorteït una mica aquest pessimisme però no prou per crear un marc mental diferent.

L'ajornament de les eleccions catalanes s'ha carregat les eleccions a la presidència del Futbol Club Barcelona. Al Govern li ha pesat explicar com autoritzava unes eleccions d'un club de futbol el mateix dia que suspenia les del país. Li ha fet vertigen, en resum, i s'ha equivocat. Ha pres la pitjor decisió, perquè, al final, el que posa de manifest és que desconeix que la delicada situació del club no permetia aquest ajornament i que l'entitat pot entrar en una greu situació de col·lapse econòmic en no tenir una junta directiva al capdavant que prengui decisions per salvar-la. No es tractava de fer-hi una excepció, sinó d'actuar amb responsabilitat institucional, perquè el Barça és una part important de la imatge de Catalunya al món.

Òbviament, el problema no l'ha generat el Govern sinó l'afany de protagonisme desmesurat del president de la gestora, Carles Tusquets, que hauria d'haver convocat les eleccions abans de Nadal i no agafar-se a la poltrona com ha fet i no hi tenia cap dret. El Govern, en tot cas, és responsable de no haver-lo obligat a planificar en el temps i la forma les eleccions. Hauria fet un favor impagable al club i a la massa social.