Només en un matrimoni que ha estat bàsicament una societat d'interessos podria passar una situació com la que s'ha produït aquestes últimes hores entre el rei emèrit i la reina mare. Mentre fa quatre dies que Joan Carles I està fugit sense que se n'hagi fet públic on para, encara que han participat des del mateix palau de la Moncloa en els detalls de la sortida, la reina Sofia, com si res, gaudeix de les regulars vacances al Palau de Marivent, a Palma, i se'n va de compres a El Corte Inglés o Zara Home.
Ella, les mateixes imatges dels últims anys, en les mateixes dates; ell, sense instantànies que reflecteixin la gravetat de la crisi institucional de la família reial i sense que coneguem què pensa fer la inspecció d'Hisenda amb els diners aparentment defraudats al fisc, la fiscalia o l'Audiència Nacional. Ell, qui sap si a la República Dominicana, com s'ha publicat, o a Portugal, el Marroc o algun país amb monarquia de la península Aràbiga. Per cert: què costa a l'erari públic en funcionaris de l'Estat l'exili forçat pels escàndols de corrupció? Algú ho explicarà?
Tot això passa amb una aparent normalitat sorprenent en una Espanya petrificada per l'actuació de qui ha estat el cap de l'Estat durant gairebé 40 anys i que ara, abandonat pels qui més li han protegit en els excessos pensant que res d'això no acabaria com ha acabat, viurà a cavall de països que li garanteixin una certa immunitat judicial. És el nou Xa de Pèrsia encara que a aquell el van destronar Khomeini i la revolució islàmica, i l'emèrit ha caigut en un suposat acte de servei per salvar el seu fill i que pugui conservar la corona, una cosa que avui sembla prou difícil a mig termini.
Entre altres coses, perquè serà difícil un govern de coalició en què una part, la socialista, vol protegir-lo a la seva manera, però li tremolen les cames cada vegada que es parla de república i no els agradaria als joves més que no pas als grans, perdre el tren. I Podemos? Pablo Iglesias es debat entre la comoditat dels cinc seients en el Consell de Ministres i centenars de persones col·locades en els diferents nivells del govern, i les veus que li aconsellen que si capitalitzés el malestar social un nou horitzó d'expectatives electorals se li podria obrir al davant.
Al final, com sempre, el dilema és el mateix: jugar a la defensiva o passar a l'ofensiva. El primer està, aparentment, exempt de riscos encara que a l'hora de la veritat mai acaba sent així. L'independentisme català farà molt bé, tanmateix, de no implicar-se més del compte en el desori espanyol. Entre altres coses, perquè la seva batalla, difícil encara que no més que la dels que aposten per una república espanyola, és la república catalana, l'única que pot assegurar-li la supervivència de la nació i no la dissolució dins de l'Estat espanyol.