Després del ridícul d'aquesta setmana al Parlament, on l'absència d'una estratègia comuna de l'independentisme ha provocat, un cop més, la baralla entre les tres formacions que així es consideren, s'ha aconseguit, fins i tot, oblidar que el veritable problema no és cap altre que una sentència desproporcionada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya d'inhabilitació al diputat Pau Juvillà per tenir penjats a la seva finestra uns llaços grocs. Unit a una acció de perdonavides de la Junta Electoral Central quan s'ha apropiat d'unes funcions que no li són pròpies, perquè és un òrgan administratiu i no pas un tribunal de justícia. Els partits independentistes, obsessionats per explicar les misèries dels altres, s'han oblidat de posar el focus en l'origen del problema, no fos cas que, per un cop, la ciutadania els tornés a entendre i a solidaritzar-s'hi.

Que tot això hagi passat coincidint amb el Dia Nacional de l'Exili i la Deportació, que se celebra aquest 5 de febrer, és, òbviament, una qüestió d'atzar. Però que ens fa recordar que l'exili té un paper més important que el que de vegades se li vol donar. Entre altres coses, perquè l'exili, com a arma llancívola de la repressió de l'Estat contra l'independentisme català, és una arma unitària de Junts, Esquerra Republicana i la CUP. S'oblida, no sé si de manera interessada, que, dels fets d'octubre del 2017, van haver d'exiliar-se representants dels tres partits: a Bèlgica el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Puig, avui tots quatre unificats sota el paraigua de Junts, però Comín era conseller d'Esquerra i Ponsatí era i continua sent independent.

A Suïssa hi resideixen dues exiliades: d'Esquerra, la secretària general Marta Rovira, i l'exdiputada de la CUP Anna Gabriel, sense càrrecs orgànics en la formació anticapitalista, però sens dubte un dels seus referents polítics més rellevants i amb més autoritat. Per no parlar també que, unit a l'exili polític del 2017, hi ha el raper mallorquí Valtònyc, que unifica en la seva persona la denúncia de l'absència de llibertat d'expressió a l'estat espanyol. L'exili és un actiu molt més important que el que de vegades interessa donar a entendre i hauria de servir com a arma unitària davant la repressió en un moment que les formacions independentistes juguen una partida de vol gallinaci.

El Dia Nacional de l'Exili i la Deportació i l'exposició que la Generalitat ha inaugurat a Brussel·les reten homenatge als que van haver de travessar la frontera amb França el 1939 i que fruit de la guerra i la dictadura van haver d'abandonar el país. Alguns, com el president Tarradellas, no van poder tornar fins al 1977. Avui hi torna a haver exiliats, no pas a conseqüència d'una guerra, sinó d'una repressió judicial i, en part, també política. Per sort, la justícia europea té un paper decisiu a tots els països de la Unió i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea és el tribunal suprem de la UE en matèria de dret.

En els mesos vinents, el TJUE es pronunciarà sobre els exiliats del Govern català, en una sentència que contribuirà a canviar el rumb de la història si hi ha un pronunciament contrari a l'estat espanyol. Aprofitar l'exili com un paraigua unitari seria una jugada intel·ligent, perquè, al final, la confrontació política existent no és pas cap altra cosa que el conflicte entre Catalunya i Espanya.