Quan aquest dilluns Pablo Iglesias, en un altre temps vicepresident i ara tertulià, sentenciava a Rac1 que no hi ha res més imprudent que refiar-se de Pedro Sánchez després que hagi girat com un mitjó la visió històrica sobre el Sàhara i hagi deixat a la deriva els seus ciutadans, que serà la del Marroc, no vaig poder fer menys que pensar com pot el president del govern espanyol continuar enganyant sempre tothom sense que tingui un excessiu cost per a ell. Perquè mai no ha estat més aïllat el PSOE en una decisió tan transcendent en política internacional que, per cert, Sánchez encara no ha explicat, quan ja comencen a sorgir veus de dins del partit, amb la presidenta balear Francina Armengol, que ha demanat el reconeixement del Sàhara Occidental. O sigui, tornar a la situació anterior a la carta de rendició enviada al rei del Marroc.

Iglesias ja està avui amortitzat, políticament parlant, i, sens dubte, si s'expressa així és perquè pot permetre-s'ho i el deu haver conegut molt bé, tant com a vicepresident com en l'etapa que va ser el líder de Podemos. Quants signarien que no hi ha res més imprudent que refiar-se de Pedro Sánchez? Segurament, gairebé tots els que d'una manera o una altra han hagut de relacionar-s'hi o intentar assolir algun acord polític amb ell. Ministres cessats de la nit al dia com José Luis Ábalos o caps de gabinet totpoderosos com Iván Redondo podrien estar-hi d'acord, caiguts després d'una venjança que va durar pocs minuts. Líders de l'oposició o socis parlamentaris, a qui se'ls prometen coses que mai no acaben d'arribar i el relat dels quals sobre les negociacions a la Moncloa acaba sent sempre un poema.

La gran pregunta que encara no té resposta és si Sánchez, en aquesta ocasió, s'ha passat donant gas a una decisió molt controvertida que acabarà devorant-lo. No tot és satisfer l'amic americà, que tot i essent molt important no deixa de ser un actor més en el concert internacional. Tirar-se a l'esquena les Nacions Unides i la quantitat de resolucions que ha aprovat sobre el dret del poble sahrauí a la independència és impropi d'un govern que pretén ser respectat. Desatendre la Comissió Europea que aquest dilluns ha parlat d'una solució en el marc de l'ONU que sigui realista, viable, duradora, acceptable per les parts, basada en l'avinença i que prevegi la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental, és el més allunyat del que ha fet Sánchez, que ha saltat per sobre de totes les resolucions internacionals.

Encara que l'enrabiada és generalitzada, la política del segle XXI s'assembla molt a la del XX: aquí no dimiteix ningú amb l'excusa que es pot fer més pressió des de dins que des de fora. Això és en teoria veritat, però el cert és que la pressió des de dins no es fa gairebé mai o es fa molt poques vegades. De tant veure la palla a l'ull català on les desavinences també són a l'ordre del dia, se'ns oblida mirar què és el que passa a 600 quilòmetres. Les cleques existeixen aquí i allà i els governs són un calaix de sastre de diferències abismals on la vehemència verbal fa que, de vegades, sembli que hi hagi d'haver una gran discussió i al final tot quedi reduït a un incendi que es va apagant i apagant fins a la pròxima. Això són avui els governs de coalició i amb Sánchez al capdavant d'un d'ells, un executiu capaç de vendre qui faci falta per un plat de llenties. Per cert, potser el Front Polisario ja s'hi pot anar posant a la cua.