Quan encara no s'han acabat els ressons del congrés del PSOE que es va celebrar a València a mitjans d'octubre i d'on en va sortir un compromís ferm i encès de Pedro Sánchez de derogar la reforma laboral -també va ser la cimera de l'abraçada entre Felipe González i Sánchez, en un intent de presentar a l'opinió pública una unitat inexistent- aquest diumenge a Roma, en el marc de la reunió del G-20, un president més pausat ha pitjat el fre i ha rebaixat expectatives: es tractaria de canviar algunes coses i mirar cap endavant.

És clar que en el furor d'un congrés de partit es poden prometre coses i després, ja se sap, es pot desviar l'atenció assenyalant, per exemple, que no es pot fer tot el que es promet. Però és que en el cas de Sánchez la rectificació sempre es produeix a gran velocitat i, normalment, quan està en alguna reunió internacional. Veurem com s'ho fa ara el president en tornar a casa quan els sindicats i una part del govern espanyol, començant pels seus socis de Podemos amb la vicepresidenta Yolanda Díaz al capdavant, li recordin que hi ha un compromís per derogar la reforma.

Aquest últim exemple és avinent no només perquè la promesa derogació de la reforma laboral acabarà entrant en uns llimbs de promeses contínues per no tocar-ne res significatiu. La Comissió Europea no està per a gaire més ximpleries en matèria econòmica per part de l'executiu espanyol i molt més després què el creixement del PIB en el tercer trimestre s'ha desinflat, les previsions per a final d'any no siguin bones, el consum estigui patint més del compte, la inflació sigui desbocada, l'augment dels preus de l'energia desencadenats, la productivitat cau alarmantment, l'exportació patint i així unes quantes coses més. Les alertes s'han encès a Brussel·les i han començat a treballar amb una nova alarma de l'economia espanyola i caldrà començar altre cop a recordar llenguatges oblidats, com el de la prima de risc.

Però tornem al principi, que per a mi és el més alarmant: quant val la paraula de Pedro Sánchez? Està més que demostrat que molt poc, a no ser que la seva capacitat de moviment sigui nul·la i no tingui més remei que complir-ho. Per això sempre m'ha semblat un error no armar un programa de mínims dels 23 diputats independentistes -13 d'ERC, 4 de Junts, 4 del PDeCAT i 2 de la CUP- i obligar el govern socialista a complir. L'acord un a un sempre serà pitjor per al conjunt del moviment, perquè el govern espanyol sabrà com fer-ho perquè li surti el més barat possible.

L'últim episodi dels pressupostos o la taula de diàleg són dos exemples que la desunió dona arguments al rival, que sempre es mourà més còmode com més barallats, enfadats o distants estiguin els partits independentistes. En aquestes situacions la victòria de Sánchez sol estar assegurada.