Amb l'actitud arrogant i de menyspreu que sol caracteritzar els governs espanyols, el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, ha fet aquest diumenge una infructuosa reunió a Barcelona amb la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, amb l'única voluntat de llançar aigua al vi de l'escàndol polític del CatalanGate. Bolaños ha vingut amb aquella actitud que tan bé va definir Jordi Pujol en un acte electoral el 2002, explicant quina era la pràctica dels successius governs espanyols amb els nacionalistes catalans. "És com la meva àvia quan anava al galliner i cridava les gallines dient: 'tites tites, tites tites'", va explicar entre l'aplaudiment de l'auditori.

El correu de Sánchez no va poder tornar a Madrid amb bones notícies, perquè els socialistes tenen molt males cartes en aquest assumpte tèrbol i la seva proposta és tota una burla. Vaig apuntar divendres passat que la Moncloa mirava de trobar una drecera perquè el peatge que hagi de pagar el PSOE per l'escàndol d'espionatge polític més important conegut a Europa fins ara, sigui el mínim possible. I així ha estat: mobilitzar el Defensor del Poble —el socialista i exministre Ángel Gabilondo— perquè obri una investigació és descafeïnar el problema i endarrerir-ne la solució; convocar precipitadament la comissió de secrets oficials del Congrés dels Diputats —que fa anys que no es reuneix— és portar a via morta el CatalanGate i riure's dels afectats; i anunciar l'obertura d'un control intern al CNI és ineficaç i preocupant, perquè és acceptar que els serveis secrets poden tenir gent treballant pel seu compte.

Tot seria molt més senzill si el PSOE volgués abordar el CatalanGate seriosament, perquè no hi ha cap dubte que el programari Pegasus ha estat utilitzat pels serveis —els que siguin— de l'Estat, perquè només aquest pot comprar-los a la companyia israeliana. Estem, per tant, davant un assumpte de sota, cavall i rei. El va comprar l'estat espanyol?, amb quins diners?, quin ús il·legal i fraudulent s'ha dut a terme amb Pegasus?, i quins filtres han passat —si és que n'han passat algun i aquí cal mirar necessàriament l'estament judicial— per dur a terme l'espionatge?

Res d'això no està entre el que podria arribar a saber la comissió parlamentària de secrets oficials en una reunió, perquè no és un cas secret. No es munta un cas massiu d'espionatge, amb repercussions internacionals com s'ha vist, per informar més tard els senyors i senyores diputades. És prendre'ns a tots per idiotes. Aquestes coses, com molt bé vam aprendre amb els GAL, es munten des de l'Estat per no donar explicacions mai, encara que les proves siguin més que evidents, com realment ho eren. Una altra cosa és que els partits afectats, tots o alguns, vulguin, per les raons que sigui, que un dels atacs més grans a la democràcia, com és l'espionatge massiu des del poder, quedi impune.

La taula de diàleg entre els governs d'Espanya i Catalunya va ser, d'alguna manera, la rehabilitació política de Sánchez després dels fets d'1 d'octubre de 2017. En vista de la repressió d'aquelles jornades i del paperot de Mariano Rajoy, Sánchez oferia una cosa que la comunitat internacional podia comprar fàcilment com era un improductiu diàleg, però diàleg al cap i a la fi. Davant d'aquest moviment, l'independentisme no tenia bones cartes: si no s'hi asseia era intransigent i si ho feia, el camí no duria enlloc. Ara les cartes que té són millors, perquè són els espiats per l'estat espanyol i té una nova oportunitat per jugar amb més encert la partida.

La bandera del fals diàleg va ser la rehabilitació de Sánchez a moltes cancelleries i mitjans internacionals davant la intransigència de Rajoy. Una manera de desactivar l'independentisme. Ara, amb altres cartes, el govern espanyol està acorralat davant un assumpte que no pot enterrar i que tampoc no sap quina solució política donar-hi, perquè totes les que té a la seva mà són dolentes. A més hi ha els precedents de casos similars amb decisions importants i dimissions, si més no, a nivell de ministre. Per això Sánchez està més que sufocat i l'independentisme disposa d'algun comodí.