El demolidor informe del Grup de Treball de l'ONU contra les Detencions Arbitràries, que reclama la llibertat immediata d'Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, és potser el cop més fort i potent d'un organisme internacional que ha rebut el govern espanyol per l'empresonament dels presos polítics catalans. No és un grup de treball més, ni un col·lectiu de rang inferior, com des de Madrid s'explica posant l'article "un" davant de la paraula "grup". És el grup, l'únic grup de treball que té poder a l'ONU per emetre un dictamen d'aquesta naturalesa. No és tampoc, en contra del que vol donar a entendre el govern espanyol, una recomanació de l'ONU, perquè dona sis mesos de termini a l'Estat espanyol per atendre la rogatòria. Si no és així, s'arrisca a sancions per un incompliment flagrant, ja que a parer seu s'ha produït una triple irregularitat: detenció il·legal dels presos polítics empresonats a les presons de Soto del Real i Alcalá Meco, jutges parcials en el judici del Tribunal Suprem i jutges no competents per emetre una resolució.

La matussera resposta del govern espanyol desautoritzant el grup de treball de l'ONU no deixa de ser una prova més de la política del cargol: les notícies negatives no s'accepten i les terminals completen el camí rebaixant, difuminant o ignorant el resultat. El Washington Post, el New York Times o The Guardian, per citar només els diaris més influents del planeta, donaven cobertura informativa a una notícia que des de la Moncloa s'intentava rebaixar. Avui riurem amb els diaris de paper de la mateixa manera que és tot un espectacle seguir el clamorós buit informatiu de moltes de les televisions generalistes espanyoles.

Que el mateix dia que es dona a conèixer aquest informe la fiscalia general de l'Estat i l'Advocacia de l'Estat elevin a definitives les conclusions del judici del Suprem i es demanin de 25 a 16 anys de presó als membres del Govern a la presó, no és més que una mostra de com el deep state ha decidit prescindir dels organismes internacionals i de l'opinió pública internacional, per important que sigui, i tancar-se en el seu únic argument possible: contra vent i marea aplicar una sentència demolidora que serveixi d'escarment a l'independentisme. I afegir en el seu escrit un últim i important afegitó: A les penes de presó, no modificades en res respecte a l'escrit inicial de judici, es recorre a un article específic del Codi Penal perquè no gaudeixin del tercer grau de llibertat, almenys, fins que hagin complert el 50% de la pena que els acabi imposant el Suprem. Cosa que en el cas de Junqueras serien 12 anys i mig, en els quals no tindria accés a un règim penitenciari obert, de semillibertat.

Que aquest increment del càstig, pensat per si les autoritats penitenciàries catalanes acceleressin el tercer grau, es dugui a terme amb una fiscalia general de l'Estat nomenada pel govern socialista i finalitzat ja el període electoral és, si més no, motiu de reflexió i alguna cosa més que un avís per a navegants. Com ho és que l'ínclit president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, utilitzi els serveis de la Cambra per impedir l'entrada del president Puigdemont i de Toni Comín com a diputats electes des del passat 26 de maig. Tajani ha adoptat una decisió sense cap base jurídica però aquest fet ja ha donat peu a què s'iniciï la complexa batalla legal que els diputats independentistes confien que acabi amb l'obtenció de l'acta d'eurodiputats a tots els efectes.