Les explicacions de Joan Laporta i el comiat públic que li han fet els jugadors al llarg de la tediosa jornada d'agost -marcada al calendari pel record de l'afusellament del president del Barça el 1936, fa aquest 6 d'agost 85 anys- han marcat el primer dia de l'era post-Messi, dominat per la tristesa i, sobretot, a mesura que passen les hores, per la irritació de la pèssima gestió dels últims anys en l'entitat blaugrana.

És cert que la Covid ha trastocat els balanços de nombroses empreses i d'una manera molt especial del món del futbol. Però no és excusa per a la calamitosa situació econòmica que Laporta ha heretat amb una plantilla amb massa vaques sagrades amb salaris desorbitats, que prefereixen assegurar-se uns ingressos fixos molt elevats i ser a la banqueta, abans que canviar d'equip i guanyar menys diners encara que puguin jugar molts més partits. Així ha estat impossible desprendre's de jugadors que haurien permès la continuïtat de Leo. Aquest entramat ha actuat com una espessa teranyina, sense deixar cap escletxa per poder complir el fair play financer imposat per la lliga i d'obligat compliment per a tots els clubs de futbol.

De les explicacions de Laporta se'n dedueix clarament que el jugador volia quedar-se, que hi havia un acord econòmic amb el seu pare, que és el seu representant. Però també que en tot moment ha estat una operació que depenia de massa factors externs. Al final, eren més les ganes perquè Messi continués, que no pas la seguretat que tot estigués lligat. I, al final, s'ha torçat irremeiablement.

Cal que en les pròximes dates es doni una explicació més detallada, perquè el trauma del barcelonisme només es podrà superar ràpidament amb un exercici de transparència, no pas amb draps calents. Entre altres coses, perquè l'abrupta marxa del capità i líder indiscutible de l'equip no podrà substituir-se en molt temps. No té comparació possible amb la retirada de Cruyff com a jugador el 1978, ni amb la marxa de Guardiola com a entrenador el 2012, els dos esdeveniments més importants al món barcelonista de l'últim mig segle.

Amb Cruyff el Barça va guanyar una personalitat que no tenia, però la seva marxa no va deixar un buit impossible d'omplir. Amb la sortida de Guardiola, entre altres raons pel maltractament de la directiva, es quedava una plantilla, encapçalada per Messi, que tenia la marca de millor equip del continent. Ara és diferent: se'n va l'astre argentí i no queda ningú capaç de recollir-ne la torxa. Uns són massa grans i els altres massa joves.

Acostumar-se a l'era post-Messi no serà fàcil i el risc de passar a ser un club de tants -guaiteu el Milan, per exemple- és un perill que no s'ha de descartar.