Encara no ha sortit a la venda el llibre de Pedro Sánchez Manual de resistencia que edita Península, una de les firmes de Planeta, i ja necessita una segona part. Un nou volum que expliqui com el seu procés personal de resiliència davant de les adversitats, que es destaca en la presentació del llibre, torna a topar amb tres realitats inamovibles: Espanya no vol ser reformada i no acceptarà mai un diàleg amb Catalunya, el PSOE és jacobí i li manca un relat propi per fer front a la dreta i si el van tombar una vegada els seus, això pot acabar passant un altre cop.

Perquè, si no, ¿a què respon la confrontació política que s'ha muntat quan s'ha conegut que es crearia la figura del relator per intervenir en la crisi política entre Espanya i Catalunya? Un senzill relator en una mesa de partits! Ha estat prou per enfurismar a la dreta ideològica que transita entre múltiples partits al llarg de la geografia espanyola. Hem sentit barbaritats com mai ―i el llenguatge ja tendeix a ser bel·licista― en boca de Pablo Casado, quan afirma que "l'agenda que estem veient a Catalunya és l'agenda d'ETA" i que la Generalitat estava dirigida per un grup de delinqüents.

Felipe González ha sortit a la palestra per assegurar que "no necessitem relators ni meses de partits sobre Catalunya". Alfonso Guerra, també en la seva línia, ha aprofitat per allisar Sánchez i ha manifestat que la figura del relator equipara Espanya amb el Iemen o Burkina Faso. Hi ha més coses, moltes més, en el terreny polític. Fins i tot les declaracions de Rivera són irrellevants davant del to que està agafant tot plegat. En el terreny mediàtic, Sánchez ha perdut al Grup Prisa, que s'havia transmutat quan el secretari general del PSOE va arribar a La Moncloa. Prisa ha fet això que tant li agrada de fer: un exercici de mando en plaza. Li resta TVE i no gaire cosa més. Fa recordar Adolfo Suárez el 1981. I tot això en vigílies de la manifestació convocada a Madrid diumenge per fer fora Sánchez i en defensa de l'Espanya eterna.

El debat del relator s'ajunta amb el dels pressupostos generals de l'Estat. Després de l'anunci del PDeCAT que aquest divendres presentaran l'esmena a la totalitat, com va fer Esquerra dimarts, tot queda ja pendent de la votació de dimarts o dimecres de la propera setmana al Congrés dels Diputats. L'independentisme no té raons per permetre la tramitació en el Congrés. El govern espanyol no ha fet els deures i Carmen Calvo ha anat dient una cosa en públic i una altra en privat. Tancava acords a La Moncloa o a Barcelona amb Aragonès i Artadi i duraven unes quantes hores. Però en política hi ha sempre una última jugada. Un últim moviment. Quina és la millor tàctica per mantenir viu el tema del relator, la gran carta de l'independentisme? Es pot ser enemic i al mateix temps aliat? La política també és això.