Amb la màxima educació i fredor possible, però amb la contundència més gran dels que ocupen aquests últims anys els màxims càrrecs de l'executiu espanyol, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias -també el ministre de Sanitat, Salvador Illa- han declinat comparèixer al Parlament de Catalunya, que havia sol·licitat la comissió d'investigació de la cambra catalana que avalua la gestió del govern espanyol durant la primera ona de la pandèmia. Llavors tenien el comandament únic i, en conseqüència, eren els màxims responsables de totes les iniciatives sanitàries a Catalunya.

Sánchez i Iglesias segueixen el camí que abans ja van usar Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría o María Dolores de Cospedal, quan van ser citats també pel Parlament, a la comissió encarregada d'investigar l'Operació Catalunya i el paper del govern espanyol en la persecució de l'independentisme català. El 'no' com a resposta s'empara en un escrit del Consell d'Estat, que diu textualment que els parlaments autonòmics "no tenen potestat per requerir la compareixença de les autoritats, funcionaris o agents, actuals o pretèrits, de l'Estat". Basant-s'hi, Iglesias assenyala que en la seva condició d'autoritat de l'Estat, "he d'atendre el que està establert en els dictàmens esmentats".

Tothom sap que l'informe del Consell d'Estat del 2017 va ser, sobretot, una drecera del deep state per esquivar el que estableix el Codi Penal al seu article 502 i evitar així haver de donar explicacions sobre l'Operació Catalunya: "Els que, havent estat requerits en forma legal i sota apercebiment, deixin de comparèixer davant d'una comissió d'investigació de les Corts Generals o d'una Assemblea Legislativa de comunitat autònoma seran castigats com a reus de delictes de desobediència. Si el reu fos autoritat o funcionari públic, se li imposarà a més la pena de suspensió d'ús o càrrec públic per un temps de sis mesos a dos anys". Que Sánchez i Iglesias s'acullin a aquest informe no deixa de ser una excusa per no haver d'explicar-se i tractar amb un cert menyspreu el Parlament de Catalunya. Es dona a més la paradoxa que igual que la dreta espanyola, PP i Ciutadans han estat a favor d'aquestes compareixences, els comuns no s'hi van oposar quan Rajoy, Soraya o Cospedal van ser citats.

Hi ha, a més, un altre motiu. Més enllà del que diu el Consell d'Estat, Sánchez i Iglesias haurien pogut comparèixer si així ho haguessin volgut. El dictamen no els impedeix d'assistir-hi sinó que els faculta a excusar-ne l'absència, la qual cosa és molt diferent. Un Parlament autonòmic no és una cafeteria d'un bar. És una cambra legislativa que elabora lleis i té per objectiu la justícia social i el benestar dels ciutadans. Es mereix, per tant, un respecte i la consideració més gran possible. Els partits espanyols no han entès que el model autonòmic que tant defensen amb l'actual sistema de comunitats, amb una visió federalista o fins i tot amb una visió que s'aproximi a un model confederal, perquè sigui creïble necessita primer de tot creure en les institucions.

És també aquest menyspreu permanent, a més de totes les raons de sobres conegudes, moltes d'elles vinculades a temes econòmics, de llengua o d'identitat nacional, el que ha desplaçat una part molt important de la societat catalana a posicions nítidament independentistes. En definitiva, una permanent sordesa.