Si alguna cosa sap fer rematadament bé el govern de Pedro Sánchez és vendre fum. Engegar el ventilador de les expectatives de futur quan té més necessitat de suports polítics al Congrés dels Diputats. Ho fa una vegada i una altra amb gran habilitat, perquè el truc funciona un cop i un altre. Aquest dimecres l'ham ha estat una molt cuidada posada en escena del ministre de Justícia, Juan Carlos Campos, anunciant que el govern espanyol començarà a tramitar els indults parcials la setmana entrant. Campos no diu res del fet que està obligat a fer-ho, perquè està així establert, i que en aquests moments se li acumulen diverses peticions a sobre de la taula. Ni tampoc que la primera que es va presentar va ser la de l'advocat Francesc de Jufresa el desembre passat. Afanyar-se, afanyar-se, no sembla que ho hagi fet. Una altra cosa és que al govern espanyol ara sigui quan li interessi jugar aquesta carta.

Però no ens enganyem, l'indult no és el camí. Aquí cal ser clars: només hi val l'amnistia. Però Sánchez, ja se sap, es mou millor que ningú amb promeses que són una cosa i en semblen una altra. Segueix la mateixa estratègia amb la modificació del delicte de sedició per rebaixar les penes que avui contempla el Codi Penal. Tampoc no és això; en realitat cal suprimir-lo, ja que no té parangó en l'ordenament jurídic de gaires països del nostre entorn.

Resumint, Sánchez ens presenta un hipotètic indult i una rebaixa de la sedició com dos grans avenços. La dreta espanyola, cada vegada més ultramuntana, surt en tromba, com només fa quan l'objecte de debat afecta els independentistes o la independència. I el president del govern espanyol es col·loca en un fals centre entre les raonades peticions independentistes per tornar a una situació que permeti el diàleg, i la dreta ultra amb el control més que absolut de la judicatura, els ressorts del poder i el control del relat pel que fa a la unitat d'Espanya.

Jordi Pujol, a qui ningú no li discutirà els grans dots d'orador, va encunyar en un acte electoral celebrat el 2002 una expressió que es va fer cèlebre a l'hora d'explicar amb tan sols dues paraules l'actitud dels diferents governs amb Catalunya. "És com la meva àvia quan anava al galliner i cridava a les gallines dient: 'tites tites, tites tites'", va explicar. Avui algú en el mateix càrrec podria dir exactament el mateix.

Aquest és el problema.