Des de fa unes setmanes s'està generant un enorme malestar social que, segurament, es deu estar traduint en una pulsió política d'enorme rebuig als partits governants. Un caldo de cultiu adequat per tal que Vox rendibilitzi encara més l'enorme buit que li estan deixant els partits tradicionals, que molts ciutadans perceben com a molt allunyats dels seus problemes. Ningú no sembla recordar-se'n, però la crisi financera de 2008-09 es va saldar amb una sortida precipitada del PSOE de Zapatero del govern, incapaç de fer front al malestar d'un empobriment generalitzat que va afectar l'estat del benestar i les pensions. Aquell tsunami es va trobar el PP esperant i Mariano Rajoy es va fer càrrec del govern.

Ara no és el PP qui s'espera, bàsicament perquè encara s'està llepant les ferides després d'haver despatxat per la finestra l'anterior president, Pablo Casado, que va fer un torcebraç a Isabel Díaz Ayuso i el va perdre. El gallec Alberto Núñez Feijóo ocuparà el càrrec del president del PP en les pròximes setmanes i es veurà si és capaç de reduir l'inflamat vot de Vox o al contrari si la formació d'Abascal s'ha convertit en aspirant a guanyar les pròximes eleccions a Espanya. Vagues com la del transport s'acaben convertint directament en un tub de trànsit de votants del PSOE cap a la ultradreta; el mateix passa amb la pujada de l'energia, la pujada en el cistell de la compra o tancament de nombroses empreses per incapacitat per fer front a unes despeses que no és que hagin pujat una mica, sinó que literalment han augmentat en un percentatge esgarrifós.

Una enquesta publicada aquest diumenge situava pràcticament empatats PSOE i Vox en primera posició i bastant més lluny el PP. És cert que està feta a rebuf de la vaga del transport, però de vegades hi ha corrents de fons que no són estrictament conjunturals, sinó que han vingut per quedar-s'hi i a la formació d'Abascal fa massa temps que tot li va de cara. Aquest quadre polític i la crisi econòmica obre fins i tot escenaris polítics desconeguts com un govern de coalició PSOE-PP a Espanya, una cosa que l'Ibex 35 sempre ha volgut, però que mai no ha assolit.

Amb aquesta pulsió política de fons, a Catalunya s'hi està jugant, a més, la batalla escolar, quan el conseller d'Educació, Josep González Cambray, ha aconseguit equiparar-se a la ministra de Transport, Raquel Sánchez, a l'hora de concentrar la irritació dels respectius sectors. Per aquest dimarts i dimecres estan previstos els dos últims dies dels sis de vagues convocades per a aquest mes de març. No s'ha avançat gens, amb el calendari de l'inici del pròxim curs com a teló de fons i tot permet pensar que vindran més dies de vaga abans que acabi el curs escolar. El conseller té al davant tota la comunitat educativa i amb això una posició de debilitat política que en cas de seguir així escalarà el conflicte cap al president Aragonès.

A la cua dels problemes del Govern n'hi ha un d'estructural, la modificació de la llei que ha de donar resposta a la sentència del 25% de castellà a les aules —on caldrà fer veritables i molt difícils puntes de coixí en el tràmit parlamentari si es vol incorporar les entitats que hi estan en clar desacord i tampoc no perdre per una banda o altra el consens polític— i un altre de conjuntural, com és el dels Jocs Olímpics d'Hivern. Aquesta serà la setmana dels jocs, un furóncol a les files independentistes que els volen obertament amb la boca petita, però que no han trobat un discurs important i convincent en públic. Deu ser perquè cada vegada que se'ls imaginen no deixen de veure-hi borbons i banderes espanyoles.