Aquest dimecres fa un any de la carta fake de Pedro Sánchez, en què s'agafava uns dies per reflexionar si mereixia continuar en el càrrec de president del govern espanyol. Dotze mesos en els quals han passat moltes coses, i un anunci que va influir —quant, no ho sabem— en les eleccions catalanes del 12 de maig següent, la campanya de les quals començava just 48 hores després de fer-se públic l'escrit. Per cert, una notificació que es va fer per la xarxa X, que ja era d'Elon Musk, que havia completat l'adquisició de Twitter l'octubre del 2022 i de la qual avui té gairebé 50 milions de visualitzacions, molt per sobre de qualsevol altra notícia seva. D'aquella trampa política és molt probable que molts no se'n recordin, ja que avui dia les notícies es consumeixen a una velocitat en què res no acaba sent transcendent. Ara sabem que tot va ser una estratègia mediàtica molt bona per desactivar o, si més no, intentar-ho, tot el foc judicial que li venia de múltiples fronts: el personal, a través de les causes judicials de la seva dona i el seu germà, que era el que denunciava a la seva temptativa de dimissió, i el polític, amb les ramificacions del PSOE i del fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz.

El balanç d'aquell moviment de Sánchez només pot ser considerat exultant. La perspectiva del temps i l'estratègia marcada han jugat clarament a favor seu i si ja s'havia guanyat a pols fama de resilient, com havia explicat al seu llibre Manual de resistencia, ara no li ha fet falta un nou volum. A veure: primer, continua a la Moncloa com a president del govern espanyol. Segon, les seves poques expectatives electorals a futur no han variat en excés, però pot dir que ha contingut el creixement d'Alberto Núñez Feijóo. Una altra cosa és que Vox i Abascal són clarament tercera força política, enmig de la desintegració del bloc Sumar, Podemos i Izquierda Unida. Per aquí se li escapa la Moncloa a Sánchez. Tercer, va tancar uns acords de gran inestabilitat parlamentària amb Junts per Catalunya i avui això no està ni millor ni pitjor. Si algú pot sentir-se incòmode amb el rèdit assolit és el partit de Carles Puigdemont, que té molts dels acords assolits amb el PSOE als tribunals (llei d'amnistia), el català com a llengua oficial en la Unió Europa (Consell Europeu) o la cessió integral de les competències d'Immigració (oposició al Congrés de l'esquerra espanyola).

El balanç d'aquell moviment de Sánchez només pot ser considerat exultant

És veritat que la seva línia de defensa judicial cada vegada té més fissures, però suposo que això ell ja ho donava per descomptat quan va fer la seva carta a l'opinió pública. Si els altres teníem indicis que apuntaven que la justícia no deixaria anar l'os, què no tindria el president del govern espanyol, que controla tots els ressorts del poder? En aquesta carpeta només pot posar pegats, revoltar-se afirmant que pateix una persecució judicial —cosa que, per cert, fan regularment alguns ministres— o confiar en la lentitud de la justícia. O titllar de fake les notícies que es publiquen i que afecten Begoña Gómez o el seu germà David. Enmig de tota aquesta carpeta judicial, sens dubte la més prolixa d'un president del govern en actiu, hi ha el fosc cas del fiscal García Ortiz, a qui, l'octubre passat, la Sala Penal del Tribunal Suprem li va obrir un procediment per un presumpte delicte de revelació de secrets en relació amb la parella d'Isabel Díaz Ayuso, i va esdevenir el primer fiscal general en actiu a ser investigat formalment per la justícia. Aquestes últimes hores, el cas ha revifat, ja que el jutge que l'investiga ha revelat que Google i WhatsApp han reeixit a recuperar els seus missatges esborrats. Compte: uns missatges que García Ortiz havia eliminat quan la guàrdia civil en va escorcollar el despatx.

Si tots aquests són fets inqüestionables, hi ha un altre element de la carta fake de Sánchez que mai no es podrà ponderar prou, ja que no hi ha un mesurador per a això. El seu impacte emocional a la campanya catalana i el seu efecte mobilitzador de l'electorat socialista de la conurbació de Barcelona, que va participar de manera més important que en altres ocasions en les eleccions de vint dies després. El fet que la diferència entre Salvador Illa i Carles Puigdemont fos de set diputats —42 parlamentaris a 35— va refredar qualsevol polèmica sobre el tema. Però com que el joc de l'aritmètica sempre té moltes més derivades, la suma PSC, ERC i Comuns fa un total exacte de 68 diputats, la majoria absoluta al Parlament. Un menys no li hauria tret la presidència a Illa, però hauria complicat la governança, ja que l'esquerra hauria necessitat la CUP o Illa estaria més necessitat d'arribar a aliances amb la dreta o fins i tot amb Junts. Però Sánchez va fer el seu teatre, ens va marejar a tots, incloent-hi el rei Felip VI, tant com va voler i va continuar endavant.

Napoleon Hill, l'escriptor nord-americà considerat l'autor d'autoajuda i superació més prestigiós del món, va dir una vegada que "un guanyador mai no renuncia, i qui renúncia mai no guanya!". Sánchez va tancar la seva reflexió, va retirar els dubtes de la carta. I va continuar.