Si hagués de triar la cara i la creu d'aquest dissabte terrible per al món del futbol i les seves institucions, em quedaria, en el primer cas, amb el comunicat públic de totes les jugadores que van guanyar el passat mundial de futbol a Austràlia, assegurant que no pensen tornar a la selecció espanyola fins que el president de la federació, Luis Rubiales, no hagi dimitit. La creu serien els vergonyosos aplaudiments d'una amplíssima majoria dels membres de l'assemblea de la RFEF quan Rubiales, lluny de concretar la dimissió que havia comunicat la vigília als seus col·laboradors, va anunciar el contrari i es va posar a llançar acusacions i mentides contra tothom. També el silenci de la gran majoria dels jugadors de la selecció masculina, per la seva insolidaritat i el seu egoisme.

L'Espanya pretèrita i anyenca no tornava de les seves cendres, sinó que es deixava veure ostentosament davant de les càmeres de televisió. Allò no era un míting de Vox, però a molts dels reunits ben poc els en deu faltar. Ja veurem si Rubiales, en el seu deliri i en els seus exercicis de trapezi intentant passar d'assetjador a assetjat, no acaba fent el salt a la política per formar part de les llistes de la ultradreta. En general, el món del futbol que hem vist aquest dissabte semblava que tenia el rellotge aturat moltes dècades enrere.

Perquè el que ningú no dubta a hores d'ara és que Rubiales se n'anirà de la presidència de la RFEF si us plau per força. Tenia un camí, amb la seva dimissió a l'assemblea, però en canviar de parer a l'últim moment, al caliu dels suports rebuts, ha obert la capsa de Pandora amb el govern, que n'intentarà un cessament exprés a través del Ministeri de Cultura de Miquel Iceta i el Consell Superior d'Esports (CSD) i l'organisme que entén d'aquestes coses: el Tribunal Arbitral de l'Esport (TAS). A més, des del PP —almenys la seva secretària general, Cuca Gamarra— fins a l'esquerra, la unanimitat exigint la dimissió de Rubiales és total.

Un capítol a part mereixen les respostes que s'estan produint al futbol català. El president de la Federació Catalana, Joan Soteras, va començar qualificant de creïbles les explicacions de Rubiales a l'assemblea, per acabar anunciant la seva dimissió poques hores després i un cop ja havien dimitit altres presidents territorials. En l'entretant, va rebre uns quants clatellots de diferents polítics catalans. El comunicat del Barça també és del tot insuficient. El club deu tenir les seves raons —el pes de la federació d'un estat sempre és important en coses tan diferents com possibles sancions de UEFA o FIFA— però quan està en joc la dignitat de les dones no hi ha una posició intermèdia que sigui vàlida, que no sigui la denúncia dels fets, l'exigència de responsabilitats i la petició de dimissió. Bravo, en canvi, l'Espanyol i els clubs catalans de diferents categories que n'han exigit la dimissió.