El president Salvador Illa ha demanat temps davant les demandes de l'oposició perquè compleixi les seves promeses i desenvolupi el seu programa de govern. Només fa vuit setmanes que va arribar a la Generalitat, com ell mateix s'ha encarregat de recordar aquests dies per justificar que el seu govern està encara més en la fase d'establir les bases de la legislatura que de desenvolupar les polítiques acordades. No és l'únic que necessita temps. Esquerra Republicana, immersa en una guerra civil caïnita al si de l'organització, també en necessita. La intervenció dels republicans en el debat de política general celebrat aquest dimarts i dimecres al Parlament tenia una morbositat especial, ja que era la primera ocasió per prendre el pols al seu aterratge a la nova realitat: a l'oposició, tercer grup a la cambra catalana i els diputats mirant-se entre ells i amb cara de circumstàncies.
Josep Maria Jové va passar com va poder el debat i va presentar ERC com el grup vigilant dels acords. Això està bé en condicions normals i la seva intervenció no va vorejar el ridícul de la vigília, quan la portaveu Marta Vilalta, en referir-se al discurs inicial de Salvador Illa, havia assenyalat que era més propi del delegat de la Moncloa que no pas d'un president de la Generalitat. Curiosa manera de valorar la intervenció de qui és on és perquè ha estat la direcció d'Esquerra, amb ella al nucli dirigent, qui va inclinar la balança. Potser no va tenir el seu millor dia o la tensió interna al partit acaba fent molts més estralls dels que es veuen des de fora, però si d'alguna cosa no va pecar el president en la seva intervenció va ser de fer un discurs que no reconegués ERC. Jové va ser més professional i va deixar per als que vinguin després del congrés d'Esquerra del 30 de novembre l'oportunitat d'acostar-se més al Govern o de prendre'n més distància.
Temps també li cal a Junts per Catalunya, que també té un congrés d'aquí a un parell de setmanes i que, encara que no se n'esperen grans novetats, sí que els servirà per prendre el pols a la nova realitat: oposició i oposició. No hi ha cap altre carril per a circular en aquests moments i en les circumstàncies polítiques actuals. La intervenció del president del seu grup parlamentari, Albert Batet, va ser d'oposició a la catalana. Una duresa continguda sense trencar les formes. La seva proposta a Illa de negociar plegats a Madrid per arrencar coses al PSOE té un recorregut limitat, encara que seria un camí efectiu si tots dos partits estiguessin disposats a posar-se la granota de treball. Perfil baix del president del PP, Alejandro Fernández, potser perquè alguns dels seus cops d'efecte ja són de sobres coneguts o perquè és conscient que Alberto Núñez Feijóo també necessita temps per fer els canvis oportuns a Catalunya.
A Catalunya tots els partits necessiten temps, mentre que a Madrid a Sánchez se li acaba
No deixa de ser curiós que si a Catalunya tots els partits necessiten temps per una circumstància o una altra, on s'està acabant és a Madrid. Cert que a Madrid no hi ha dia que no sembli que el món s'acaba, però la resolució de l'Audiència Provincial deixant via lliure al jutge Peinado perquè prossegueixi, en el substancial, la investigació sobre Begoña Gómez, l'esposa del president, ha caigut com un llamp a la Moncloa i rodalia. Això, per més que la ministra Alegria s'hagi afartat de dir mentides, una després de l'altra, explicant des del faristol del Consell de Ministres el contrari del que deia l'Audiència. Hi ha una impressió generalitzada que a Pedro Sánchez el temps se li acaba i que, sense pressupostos, la partida arriba al seu final. A l'altra banda, el PP, plora els seus errors amb la tramitació de la llei que retallarà l'estada a la presó dels reclusos d'ETA de llarga durada i que han estat empresonats a diversos països. Per al PP, el temps s'acaba i tampoc no sap si això és bo. O el contrari. Així, és molt difícil que alguna cosa li surti bé.