Després de gairebé mil dies d'estar en un escenari de sequera, amb emergències a l'alça des del 2022, Catalunya pot agafar un respir en un dels problemes que més debat polític, social i mediàtic ha provocat els darrers anys. Un govern va caure per això a Catalunya. No només per això, però fonamentalment per això: per la manca d'aigua. A la primavera del 2024, el 13 de març, Pere Aragonès convocava eleccions després de no poder aprovar els pressupostos acordats amb el PSC per la negativa dels comuns. Aquesta va ser l'excusa, que també era real. Però en el rerefons de la decisió, decantant-la clarament, hi havia el pànic a un estiu sense pluges i que es pogués arribar fins i tot a provocar talls d'aigua als establiments hotelers de la costa catalana. La resta ja se sap: va començar a ploure, no com aquests dies, però prou perquè no calgués adoptar mesures més excepcionals i els vents de canvi per la pobra gestió d'Esquerra a la Generalitat van portar els republicans a un resultat electoral paupèrrim, que els va situar en tercera posició, molt allunyats dels dos primers.

Aquests dies, estem assistint a un fenomen natural que ja no recordàvem: nevades al límit de la temporada hivernal —des de les 10 hores de dijous, som oficialment a la primavera—, els pantans més necessitats de les conques internes ja superen el 50%, amb embassaments com els de Sau, Darnius-Boadella i Riudecanyes per sobre del 40%. Desmentint la lletra de la cançó Al meu país la pluja de l'artista de Xàtiva que cantava als escenaris Al meu país la pluja no sap ploure/ O plou poc o plou massa/ Si plou poc és la sequera/ Si plou massa és la catàstrofe/ Qui portarà la pluja a escola?/ Qui li dirà com s'ha de ploure?/ Al meu país la pluja no sap ploure, aquesta vegada plou bé o, és a dir, plou també allà on més convé. Plou a la costa, però també a l'interior. Els rius del Pirineu baixen amb cabals que feia anys que no es registraven i el desglaç de la primavera augmentarà les reserves hídriques existents i, pel que sembla, encara queden dies de pluja.

Que no torni a passar com el 2008, quan es van suspendre les obres hidràuliques per no dependre de la pluja

Els governs comencen a afluixar amb les mesures i els ajuntaments fan el mateix i es preparen per a una cosa que fa anys que no passava: que als seus municipis les fonts tornin a funcionar i els jardins es puguin regar amb normalitat. D'aquí a molt poc en tindrem notícies, també a Barcelona. Ara, cal esperar que les administracions hagin après la lliçó. Que no torni a repetir-se allò del 2008, que després d'una sequera semblant a la d'aquests anys —una mica menor, certament, però molt important— es va aixecar el peu d'accelerador, es van suspendre les obres hidràuliques que s'havien de dur a terme per no tornar a dependre de la pluja i quinze anys després li hem vist les orelles al llop. Hi ha un pacte polític què això no tornarà a passar, i govern i oposició han de remar en la mateixa direcció, sent exigents a l'hora de complir el que s'ha acordat. I prioritzant el que serà el futur: la reutilització de l'aigua com a resposta clau davant futures sequeres.

Amb tot, aquestes inversions han d'anar acompanyades de mesures que ajudin l'agricultura, que ha patit desproporcionadament durant aquest temps i no s'ha sentit especialment ben acompanyada. Ja se sap, la pressió dels problemes de les grans ciutats acaba tenint un impacte mediàtic més gran que el dels pagesos del país. Perquè aquí és molt fàcil fer el discurs sobre la compra dels productes de proximitat, però això ni és barat, ni és tan fàcil. El més normal és que els pagesos es desesperin amb les traves administratives, trobin incomprensió a les seves demandes i sempre acabin els últims de la fila quan se n'aborden les reclamacions. Això provoca complementàriament que zones agrícoles deixin de ser-ho, amb els canvis —sempre perjudicials i costosos— que suposa. Aquí també l'administració haurà de repensar-se algunes de les seves posicions i invertir més en polítiques agràries perquè res no és gratis i sense diners el seu futur serà cada cop més negre.