El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha decidit acceptar la invitació a anar a la cimera hispanofrancesa que se celebrarà al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), a Montjuïc, el proper dia 19. Em sembla bé. És el comportament que correspon al president de Catalunya com a primera autoritat del país. El poder s'ha d'ocupar sempre que es pot i no es guanya res deixant buida la cadira que li correspon i donant l'esquena al president de la República Francesa, Emmanuel Macron. El país veí no és un estat qualsevol en l'àmbit internacional ni tampoc en les relacions comercials amb Catalunya: el 2022, les vendes de les empreses catalanes a l'exterior han crescut un 16% fins a assolir un rècord històric de 93.500 milions d'euros, l'equivalent a un terç del PIB de Catalunya. Doncs bé, el principal país on han exportat les empreses catalanes ha estat França, amb un 16%, molt lluny del segon, Alemanya, que amb prou feines suposa una xifra de dos dígits.

El problema no és ser-hi o no ser-hi, sinó ser-hi per a què, amb quin objectiu. La qüestió és denunciar, amb veu alta i clara, la presentació ofensiva i inacceptable de la cimera que han fet Pedro Sánchez i el seu govern, exhibint el trofeu d'una falsa i inexistent normalització de la situació política a Catalunya. Tenir un paper subsidiari en una cimera entre estats tampoc és el problema. Encara que no t'agradi, no és una reunió entre tres estats, sinó entre dos, l'espanyol i el francès. El president el que ha de fer bé és representar la institució i que el càrrec tingui la dignitat que s'espera en una situació com aquesta. Transmetre abans, durant i després al màxim d'autoritats que es pugui que la repressió judicial continua i que Catalunya persisteix en un objectiu de ser un estat independent. Explicar-ho de la mateixa manera als mitjans de comunicació estrangers —als quals, per cert, algú s'hauria hagut d'encarregar ja de convocar-los la vigília al Palau de la Generalitat; abans, almenys, la política es feia així.

Perquè és perfectament compatible aquesta posició institucional amb la mobilització que està preparant l'independentisme, afavorida per les tres entitats sobiranistes convocants —Òmnium Cultural, Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Consell de la República— per expressar que Pedro Sánchez i l'estat espanyol no han guanyat la batalla i no els han expulsat del quadrilàter polític. El govern espanyol i molt especialment el ministre de Presidència, Félix Bolaños, han mesurat malament les paraules i algú els hauria d'haver advertit que, quan les coses estan calentes, posar el dit a l'ull moltes vegades té conseqüències.

Una protesta que, d'altra banda, serà unitària per part del bloc independentista. Un fet que tampoc no és tan corrent en els temps actuals. No es tracta d'una unitat real, ja que tot plegat és una mica artificial, però, segurament, val més això que res. El capital del 52% aconseguit a les urnes el 14 de febrer fa temps que irresponsablement es va tirar a la paperera de la història i ara només es poden fer performances que aguantin viu el record d'un passat que ja no existeix. Important serà també com juguen les entitats i els partits el seu paper en la concentració. Les primeres, a l'hora de posar en marxa tota la seva maquinària per aconseguir una mobilització que sigui important. Les forces polítiques, amb la presència dels seus dirigents més significatius. No és el mateix que hi siguin Laura Borràs, Jordi Turull i la resta de l'executiva de Junts que no hi siguin. De la mateixa manera que, absent el president i el Govern, no és el mateix que la delegació d'Esquerra Republicana l'encapçali Oriol Junqueras que un dirigent de segon nivell. Allà es mesurarà també la voluntat política de ser a la manifestació o de salvar com es pugui l'expedient.