L'acord entre Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i els comuns permetrà que, després de dos exercicis ―2018 i 2019― amb els pressupostos de la Generalitat prorrogats, aquest 2020 els comptes puguin ser substituïts per uns nous i de fort component social. Els pressupostos prioritzen d'una manera molt important dos departaments tan sensibles per a la ciutadania com són Salut i Educació; doten de més recursos en personal els Mossos d'Esquadra i Bombers, fent més gran, en conseqüència, el Departament d'Interior; incrementen la despesa no financera de la Generalitat en més de 3.000 milions d'euros i augmenten la inversió pública en més de 400 milions fins a situar-se en uns 2.000 milions d'euros. Els pressupostos sempre són tan confusos d'explicar com d'aprovar si no hi ha majories clares i, certament, a Catalunya solen costar de tirar-los endavant més que en cap altre lloc atesa la dispersió del mapa polític.

Si els pressupostos acostumen a ser mèrit, gairebé sempre, en qualsevol govern, del responsable d'economia, en aquest ho són per partida doble, ja que el seu titular ha hagut d'afrontar la negociació amb una certa displicència del president de la Generalitat, Quim Torra, massa vegades poc interessat en el que és la complexa gestió de l'administració autonòmica. Al final, ha hagut de ser la consellera Meritxell Budó qui ha aparegut a la foto de la negociació per escenificar l'acord a tres bandes.

El vicepresident, Pere Aragonès, aconsegueix amb els pressupostos una triple carambola: emergeix com un polític capaç de trenar acords més enllà de l'àmbit estricte del Govern; reforça el seu lideratge a Esquerra Republicana, partit en el qual ha anat assumint cada vegada més protagonisme públic; i s'apropa, una mica més, a la seva designació com a candidat a la presidència de la Generalitat. Hi cal sumar que la complexa aritmètica al Congrés dels Diputats i l'acord per a la investidura de Pedro Sánchez li ha donat una línia de comunicació directa amb el president del govern espanyol, una cosa de la qual no va sobrat l'Executiu català.

No tot brilla com deuria en aquest nou pressupost, ja que, per exemple, l'increment de pressió fiscal a les rendes per sobre de 90.000 euros és una notícia que és de mala digestió i de mala venda. Sobretot, perquè si el dèficit fiscal que pateix Catalunya i que se situa en uns 16.000 milions d'euros es revertís, els comptes serien més expansius i amb menys cost per a les butxaques dels ciutadans. Cal continuar insistint en el greuge que suposa el dèficit fiscal, explicar-ho bé, dins i fora de Catalunya, i mobilitzar la societat catalana per superar la injustícia que suposa.

L'independentisme ha d'intentar, per totes les maneres possibles, assolir el seu objectiu polític i mantenir el seu compromís electoral. Però fins aquell moment cal seguir lluitant la gestió ordinària d'una administració catalana sotmesa a un atropellament institucional amb molt pocs precedents a Europa. Per a això, els pressupostos són una bona palanca, sabent que no són, ni de bon tros, ni la solució justa, ni la definitiva.