Ha mort a l'edat de 82 anys José Antonio Ardanza, president del govern basc entre 1985 i 1999, polític distingit i lehendakari en una de les etapes més violentes de la banda terrorista ETA. Sota la seva presidència es van comptabilitzar més de 300 assassinats, cosa que sempre va reconèixer com la càrrega més gran que havia hagut de portar a l'esquena. Moderat, dialogant, constructor de ponts per acabar amb el conflicte basc, va posar en marxa l'anomenat acord per a la normalització i pacificació d'Euskadi, conegut col·loquialment com el Pacte d'Ajuria Enea, ja que es va firmar el 1988 a la seu del govern basc a Vitòria, i s'hi van sumar des de la dreta d'Aliança Popular, el CDS i el PSE, els tres principals partits espanyols, fins al PNB, Euskadiko Esquerra (EE) i Eusko Alkartasuna (EA), que representaven totes les sensibilitats nacionalistes del moment. L'objectiu era treballar per l'erradicació del terrorisme d'ETA, la qual cosa tardaria més de dues dècades a produir-se.

Encara avui conserva el privilegi de ser el lehendakari amb més anys al capdavant del govern basc, i això que va haver d'esperar a deixar el càrrec i que transcorregués un cert temps perquè se li reconegués el seu llegat. En aquells anys, vaig tenir l'oportunitat de conversar-hi en diverses ocasions a Vitòria i a Barcelona, i malgrat que va aconseguir cicatritzar amb èxit la ruptura que va suposar en el nacionalisme basc la marxa del lehendakari Carlos Garaikoetxea del PNB i que creés un nou partit, Eusko Alkartasuna, sempre es va tendir a infravalorar el seu paper. Potser, perquè el totpoderós Xabier Arzalluz no deixava espai perquè d'altres brillessin com es mereixien. O, potser, perquè Ardanza no necessitava ni focus ni declaracions estridents per assentar posicions que ràpidament eren majoritàries.

Recordo perfectament que en aquell rànquing del moment de presidents de comunitats autònomes, Jordi Pujol era, per a bé o per a mal, el polític. Mentre que a Ardanza se l'encasellava en el món de la gestió, que moltes vegades era una manera de dir sense dir-ho, erròniament, que era un polític gris. En els discursos, Pujol era el brillant; Ardanza tenia un punt més d'avorrit. Al primer li agradaven els focus; el segon no hi tenia el mateix interès. En part, perquè el PNB té molt ben repartits els papers entre el president de l'Euzkadi Buru Batzar, el màxim dirigent del partit, i el president del govern basc, primer càrrec institucional. Una fórmula que a Catalunya no ha existit mai i de la qual han fugit tots els partits que sempre han unificat ambdós papers. El primer assaig d'aquesta bicefàlia l'ha intentat Esquerra més recentment, entre Junqueras i Aragonès, sense prou temps per a una avaluació en profunditat, però amb mancances perquè puguin ser comparables.

Ardanza no necessitava ni focus ni declaracions estridents per assentar posicions que ràpidament eren majoritàries

El seu llibre Pasión por Euskadi, presentat el 2011, és un compendi de la seva carrera política i la seva manera d'entendre el compromís públic. També va ser una manera de posar negre sobre blanc un cert dèficit que hi ha en la política de deixar unes vivències en primera persona. Ardanza ho va justificar assenyalant que els bascos sempre havien estat molt renuents a escriure, i que per això la seva història l'havien escrit d'altres. Especialment aclaridora és la seva sorpresa quan li van proposar de substituir Garaikoetxea, que ho relata així: "No podia creure que fos jo, José Antonio Ardanza, la persona en qui s'havien fixat per ser lehendakari. Em semblava impossible que haguessin deixat caure sobre mi una responsabilitat com aquesta. Era el més semblant a un malson".

I la seva experiència com a artífex del primer govern de coalició entre el PNB i PSE, cosa que amb els anys s'ha convertit en un clàssic de la política basca. "Jo no volia ser el lehendakari d'una coalició amb els socialistes: sabia que suscitaria fortes crítiques en sectors nacionalistes, fins i tot dins del meu propi partit, i temia que ningú no sortiria a defensar-ho. Per això vaig voler provocar el debat. Xabier Arzalluz, tanmateix, va defensar amb vehemència que un partit no havia d'acceptar mai voluntàriament el pas a l'oposició, i va demanar el suport a l'acord amb els socialistes". I, en plena campanya electoral per a les eleccions del 21 d'abril al País Basc, allí encara es veu de la mateixa manera.