Amb una cerimònia austera, a la qual cosa contribuïa la remodelació del Saló de Sant Jordi, després de 16 mesos de feina per tornar a l'aspecte renaixentista inicial, Salvador Illa ha pres possessió de la presidència de la Generalitat. Poc abans de les 14 hores, Pere Aragonès abandonava el Palau i es posava punt final a una etapa fugaç d'Esquerra Republicana al capdavant de la primera institució de Catalunya. Una mica més de tres anys, la meitat governant en solitari, amb el vent econòmic a favor, una cosa que sempre desitja qualsevol, no ha estat suficient per ancorar un projecte polític sòlid, creïble i seriós. Encara que aquests dies tots són elogis pel temps passat, les urnes del mes de maig passat van donar el valor just al projecte comandat per Aragonès i Laura Vilagrà al Govern, i per Marta Rovira al partit.

Comença l'era Illa i, encara que és cert que només compta inicialment amb 42 diputats, els del PSC, ja que formalment tant Esquerra com els comuns han donat els vots per a la investidura i no pas per a la legislatura, aquesta minoria parlamentària passarà moltes menys dificultats del que avui es pot preveure. Si no, ja ho veurem. El nou president és molt més rocós del que els seus adversaris es pensen, coneix el poder i les seves particularitats de primera mà, té l'agenda per demanar ajuda quan calgui —no s'havien vist mai cinc ministres a la presa de possessió d'un president de la Generalitat, dos a tot estirar a la de José Montilla— i té prou determinació per no ensopegar de bon començament. S'equivocaran els que el menystinguin i es quedin en l'anècdota sobre si és més divertit o menys.

També caldrà veure si Junts per Catalunya, que és el principal partit de l'oposició, és capaç d'endevinar la tecla perquè el seu projecte polític superi l'actual perímetre (insuficient) de 35 diputats al Parlament, 7 al Congrés dels Diputats (aquests sí que són molt decisius), i per davant, un trajecte pel desert, sense pràcticament poder institucional. No és la primera vegada que li passa, però l'agost és un bon mes per definir una estratègia que els permeti ser primera força política, una situació que no assoleixen des de les eleccions de novembre del 2012. Només així podrà aspirar a governar, encara que amb tots els ponts trencats amb altres formacions, com li passa ara mateix, potser tampoc no seria suficient i una nova operació Collboni no seria impossible.

S'equivocaran els que menystinguin Salvador Illa i es quedin en l'anècdota sobre si és més divertit o menys

Encara que la situació electoral és pitjor per a Esquerra Republicana, la investidura que han facilitat a Salvador Illa li donarà tard o d'hora entrada a l'Ajuntament de Barcelona i, a mitjà termini, a la Generalitat. Corre el risc que sigui pa per a avui i fam per a demà, però ocupada l'oposició per la formació de Puigdemont, no li quedarà cap altre camí. Hi ha jugat sense cap mena de pudor Marta Rovira, tancant una investidura d'Illa que només es comprèn d'aquesta manera. Per cert, va cridar molt l'atenció l'absència d'algun dirigent del partit a la cerimònia de presa de possessió del nou president, més enllà de la lògica representació dels consellers del Govern. Serà per incomoditat o per enuig, però no deixava de ser una cosa cridanera i comentada.

Un últim apunt de l'estil Illa. El nomenament d'Albert Dalmau, gerent de l'Ajuntament de Barcelona amb tan sols 33 anys i que en només un any s'ha fet amb la complexa maquinària municipal, com a nou conseller de Presidència, una peça clau en qualsevol govern, i el d'Alícia Romero com a consellera d'Economia, la seva mà dreta aquests anys al Parlament, és una combinació de formació tècnica i experiència contrastada. Una cosa que s'ha trobat a faltar en aquest últim Govern, en el qual en àrees importants, com aquestes dues, no es trobaven aquestes dues condicions. Un requisit imprescindible per donar solidesa a l'executiu, i així li va anar.