Inés Arrimadas ha anunciat aquest dijous que se n'anava a casa. Abandona, totalment o parcial, la carrera política. Ho fa després de l'últim fracàs electoral de Ciutadans que s'ha quedat sense representació a la majoria d'ajuntaments espanyols i catalans, així com a les autonomies que van escollir també els seus parlaments diumenge passat. Si el seu antecessor, Albert Rivera, el va dur a la irrellevància el 2019 després de l'enfonsament a les urnes del partit que ell havia contribuït a formar a Catalunya, Arrimadas l'ha conduït directament a la desaparició, perquè no es presentarà a les pròximes eleccions espanyoles que ha convocat Pedro Sánchez per al pròxim 23 de juliol.

El tàndem Rivera-Arrimadas ha estat la bombolla política més engreixada des de la transició política, i va arribar fins i tot a ser una força en competició amb els dos grans partits espanyols, el PSOE i el Partit Popular. Era una organització sense estructura, sense projecte polític i sense quadres territorials, que es basava només en l'odi a tot el que fos català, començant per la llengua i tot que el fes reconeixible com una nació. Va ser sempre una bandera sense nord que passava per ser una ideologia liberal quan l'encaix raonable, el real, era a la dreta del Partit Popular. No haurien tingut cap recorregut si no haguessin servit als desitjos d'un determinat establishment que sempre ha gaudit ridiculitzant tot allò català, aquí i a Madrid. Planeta en va ser la primera i gran finestra mediàtica, amb la seva televisió, ràdio i premsa, i darrere hi van venir Tele 5, la Cope i no només mitjans de dretes, perquè durant un temps el conglomerat dels mitjans de Prisa també van alimentar Ciutadans. Per a tots ells, Rivera i Arrimadas eren l'exemple del que el Partit Popular no havia fet durant anys a Catalunya. Fins i tot els periodistes de La Vanguardia feien llibres sobre Ribera i la seva aventura política: Ciutadans a la conquesta d'Espanya.

Però la màgia es va trencar el 2019 quan va apostar tot o res, perquè Rivera no es conformava com Pablo Iglesias amb la vicepresidència, sinó que volia ser l'inquilí de la Moncloa. I va fracassar d'una manera estrepitosa. Des de l'antipolítica i amb la bandera de la crispació com a única manera de fer política havia fet servei, però ja era un destorb. Des de llavors només ha estat una caiguda en picat elecció rere elecció. Queden lluny aquelles imatges de desembre del 2017 quan va ser primera força política a Catalunya després de la liquidació del Govern per part de Mariano Rajoy i l'exili i la presó dels qui conformaven l'executiu català. Rivera i Arrimadas ja no estan a la política, en canvi, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras sí. Alguna cosa deu voler dir sobre com han resistit uns i altres, i la recompensa electoral que han rebut.

Avui val la pena fer un cop d'ull a l'última jornada parlamentària d'Arrimadas a la cambra catalana i al torcebraç dialèctic amb el llavors president Quim Torra a la sessió de control parlamentari. Un Torra especialment lúcid després de fer uns segons de silenci li va dir: "Sent vostè el silenci? És el que queda del seu pas pel Parlament. El no-res". Arrimadas es va regirar al seient, gesticulant com sempre fa mirant de captar les instantànies dels gràfics i uns segons de televisió. Però el cert és que a Arrimadas li resta el no-res, el buit. Encara que als altres ens quedi una Catalunya molt més fracturada i una llengua que ella ha contribuït a judicialitzar i que costarà anys, si s'aconsegueix, de tornar a situar on era abans que ella aterrés a la vida pública. Bon viatge.