En plena desbandada de dirigents i quadres de Ciutadans, la seva principal referent, Inés Arrimadas, acaba d'anunciar una nova cabriola política i proposarà a la militància deixar la presidència del partit i mantenir les seves opcions com a cap de cartell en les pròximes eleccions espanyoles. Diu Arrimadas que la formació taronja s'ha de dirigir cap a una bicefàlia, tot copiant el model del PNB en què convergeixen dues figures al màxim nivell, ja que el responsable del partit no és mai el cartell electoral. Se li oblida dir que el PNB és un partit de govern, mentre que Ciutadans és un partit en liquidació i que, si no hi ha espai per a un dirigent polític, menys n'hi haurà per a dos. Aquest artifici que pretén dur a terme només és una manera de provar de recompondre un partit que ha caigut en el descrèdit i s'ha fet del tot prescindible.

L'espanyolisme polític fa temps que va amortitzar Ciutadans. Complerta la funció que se li va encarregar, i que no era altra que fer de falca a Catalunya en temes delicats com la llengua i provocar una explosió del model educatiu i de la immersió lingüística, ha deixat de ser útil per a aquells que el van protegir i que el van compensar amb ajuts diversos i amb temps il·limitat a les televisions espanyoles. Albert Rivera va tenir la seva oportunitat i la va desaprofitar en no saber llegir que el seu paper era el d'un partit frontissa, no el de substituir un dels dos grans. Amb Arrimadas, el vaixell taronja ha tingut fuites d'aigua per totes bandes i la cosa no ha fet més que anar de mal en pitjor. Avui els seus diputats s'esllangueixen al Congrés, són irrellevants al Parlament, han desaparegut en les dues últimes eleccions autonòmiques celebrades a Madrid i Andalusia i el seu horitzó electoral a les municipals és inexistent.

Rivera i Arrimadas han fet bo allò que el més difícil no és arribar, sinó mantenir-se. Avui, no només són innecessaris sinó molestos tant per al PP com per a Vox. Els primers necessiten acabar de menjar-se una part important de l'electorat taronja en bona part d'Espanya. Cosa diferent és a Catalunya, on el PSC està en condicions de disputar-li una franja important, sobretot en la conurbació de Barcelona a les municipals. La crua realitat per a Cs és que encara que la seva política sempre ha pretès tenir una aparença de formació liberal per les seves aliances a Europa, ha estat perfectament equiparable amb la del PP, tant amb Rajoy primer com ara amb Feijóo, i fins i tot de vegades amb la de Vox en moltes de les seves iniciatives. Per això s'ha fet intranscendent políticament i irrellevant per als mitjans de comunicació estatals: la seva tasca ja la fan d'altres i la seva presència només pot contribuir a dividir el vot de la dreta extrema i que, de retruc, Pedro Sánchez en surti beneficiat.

Per això s'ha quedat sense espai i també per això a Catalunya, on es va fer fort inicialment, el seu final no serà cap altre que el de la desaparició. No es tracta de buscar noves fórmules polítiques, ni de copiar models existents en altres llocs. El seu temps ha passat i la confrontació política com a bandera, una manera de fer basada en l'insult i l'odi, els ha acabat passant factura, fent-los fora del quadrilàter polític i desplaçant-los a la irrellevància. El màrqueting polític permet sempre nous passis dels actors caducats, però Ciutadans ja no està en condicions de continuar alimentant la divisió en la societat catalana i de propagar mentides sobre una falsa Catalunya com ha fet durant gairebé 20 anys amb tots els altaveus mediàtics possibles al seu servei. I això, es miri per on es miri, és una bona notícia.