Hi ha ocasions en què l'expressió d'un simple dubte té més valor que unes declaracions contundents. No em refereixo a l'exconseller d'Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, que ha estat rellevat pel president Puigdemont després d'unes declaracions que estaven fora de lloc. Estic pensant en el secretari general del Partit Socialista Obrer Espanyol, Pedro Sánchez, que ha arribat a comentar que dubta que Mariano Rajoy pugui frenar el referèndum de l'1 d'octubre. Ho hauria expressat en un moment políticament significatiu: entre l'audiència que va tenir amb el rei Felip VI dimarts i la trobada a La Moncloa que celebrarà aquest dijous.

Sánchez és al costat de Rajoy en la defensa de la Constitució i la prohibició del referèndum. Però és partidari d'una solució que no l'acabi esquitxant per desproporcionada. I no hi ha cap dels escenaris que maneja el Govern espanyol per a les properes setmanes que sigui indolor. És més, el llenguatge de tancs, deliris autoritaris i les apel·lacions a l'Exèrcit que són propis d'altres temps estan contribuint a alimentar la idea que l'ús de la força és una opció possible. L'anunci públic de l'esperada llei de referèndum no ha fet sinó tensar el clima polític espanyol.

Perquè el cert és que les mesures posades en marxa pel Govern espanyol que són políticament doloroses a través dels tribunals que ja han condemnat membres del Govern pel 9-N i tenen en espera membres de la Mesa del Parlament començant per la seva presidenta, han pujat un esglaó amb la nova via penal oberta de malversació de cabals públics i la responsabilitat patrimonial. L'Estat ha començat a obrir clarament l'aixeta de la por cap als patrocinadors del referèndum sense cap resultat pràctic. Entre altres coses, perquè el que més costa d'entendre fora de Catalunya és que el Govern està decidit a col·locar les urnes l'1 d'octubre. S'entén en l'esfera internacional però no s'entén a Madrid. Per això a Espanya tota la política gira al voltant de Catalunya. I el que s'escriu d'Espanya fora d'ella tot gira al voltant de Catalunya. I el The New York Times publica un editorial a favor del referèndum i la resposta de l'ambaixador d'Espanya a Washington, l'exministre Pedro Morenés, és arraconada a un espai menor, com és una carta al director.

I per això no és estrany que el president de la Generalitat, la presidenta del Parlament i diversos consellers assisteixin a la celebració de la independència dels Estats Units al consolat nord-americà a Barcelona com els presumptes colpistes que són en boca del Govern espanyol sinó com els representants legítims de les institucions catalanes. I per això, també Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero, aquells que acaben de ser repudiats pels militants del PSOE en les primàries en què es va elegir el secretari general, acompanyats de José María Aznar, a qui els militants del PP no volen veure ni en pintura, pugen a un escenari, recorden vells temps, fan un míting de l'Espanya que ells també van destrossar territorialment i es queden tan tranquils. En comptes de pensar que callats estarien millor.