L'atemptat del passat divendres a la nit al Crocus City Hall, un complex de concerts a prop de Moscou, que ha deixat provisionalment 137 morts i una xifra encara més alta de ferits greus, després que els atacants obrissin foc amb armes automàtiques i llancessin bombes incendiàries, ha apropat encara més el fantasma d'un conflicte a gran escala sobre el qual fa mesos que diversos governs europeus parlen.
La Comissió Europea, amb diferents llenguatges i matisos, també alimenta a vegades aquest temor i aprofita la circumstància per posar l'accent en la necessitat de reforçar les línies de defensa i augmentar significativament les partides econòmiques i les inversions en seguretat. El president francès, Emmanuel Macron, és, probablement, el líder del Vell Continent que porta la veu cantant entre els socis de la Unió Europea, mentre molts països comunitaris assenteixen amb el silenci per no despertar les seves respectives opinions públiques.
En espera que se sàpiga l'autoria definitiva de l'atemptat de Moscou, sabem que hi ha quatre detinguts. També sabem que Vladímir Putin culpa Ucraïna d'estar al darrere de la matança, que Volodímir Zelenski ho nega, que l'autoproclamat Estat Islàmic n'assumeix l'autoria i que països com els Estats Units consideren creïble aquesta última hipòtesi. Com altres vegades, és probable que la veritat tardi temps a obrir-se pas, ja que la informació veraç lluita amb massa interessos.
Sigui com sigui, és bastant segur que el futur de la defensa d'Europa serà molt diferent de com l'hem coneguda les últimes dècades. La posició dels EUA ha virat i més que virarà si arriba Donald Trump a la Casa Blanca. Caldrà que a Espanya hi hagi un debat seriós i profund que, fins ara, no s'ha produït perquè o bé s'ha esquivat conscientment o s'ha imposat la demagògia i el populisme.
És probable que la veritat sobre l'atemptat de Moscou tardi temps a obrir-se pas, ja que la informació veraç lluita amb massa interessos
També serà urgent a Catalunya, on aquests temes sempre ens incomoden més que en altres llocs. En part, potser, perquè com que no hem disposat en els últims segles d'un estat, no hem tingut necessitat d'abordar-los. No perquè els cants de sirena de tambors de guerra siguin reals a curt termini, sinó perquè analitzar i avançar-se al que pot passar sol ser sempre una bona estratègia.