No sé si el Futbol Club Barcelona —el president, l'entrenador, els jugadors, les seves estructures— és conscient del perillós pendent en el qual es troba. Perduda pràcticament la Lliga, eliminat de la Copa i agafat a un fil finíssim en la Champions, de la qual pot caure eliminat pel Nàpols el pròxim 12 de març i posar així punt final a una temporada nefasta. Ja hi haurà temps per analitzar tot el que s'ha fet malament, que no és poc. La qüestió és com es pot abordar un final de temporada que, en funció de com acabi, pot desembocar en una crisi de la institució, en uns moments en què, a més dels problemes al terreny de joc, hi ha un problema econòmic greu que fins i tot posa en dubte que es pugui mantenir el model de club que existeix actualment.
El passat 27 de gener, l'entrenador Xavi Hernández va anunciar que a finals de temporada, el proper 30 de juny, abandonaria el club i va al·legar que després d'una reunió amb Joan Laporta havien conclòs que la situació mereixia un canvi de rumb. Tothom va entendre que el pas al costat de Xavi era el correcte, ja que l'entrenador —a qui ningú no discuteix ni el seu barcelonisme, ni la seva condició d'icona de l'entitat pels seus brillants anys com a jugador— era incapaç d'aportar solucions esportives. Però les fórmules que queden a mig camí de tot poden ser un revulsiu o, al contrari, un fre al camí de la solució. Avui se sap que, segurament, és més aviat el segon que no pas el primer. I que la situació actual és improrrogable, ja que l'experiència ensenya que una petita espurna és suficient per provocar un gran incendi en l'entitat.
Fins ara, Xavi ha fet d'escut presidencial, en una temporada en què des del primer moment es va veure que les possibilitats de descendir als inferns eren importants. Però ara, des de la dimissió ajornada de l'entrenador, es mira a la llotja. El fet de jugar fora de l'estadi, ressituats a Montjuïc per la remodelació del Camp Nou, ha disminuït una protesta que a casa hauria arribat a un punt d'ebullició important. És cert que Xavi ha posat a sobre de la taula una dimissió ajornada, però també és veritat que el 30 de juny queda avui molt lluny. L'error és veure el problema actual com una crisi de resultats, quan el cert és que només és un perill més. Els resultats ho poden maquillar tot i això ja va passar l'any passat quan es va guanyar el campionat de Lliga.
El Barça sembla un equip petit, dèbil, físicament i mentalment, incapaç de seguir el ritme del partit de clubs amb molta menys entitat i pressupost
El veritable problema, el profund, està en moltes altres coses. Des de la preparació a la falta de compromís amb l'entitat dels jugadors veterans, els que més cobren. Des de l'absència d'un patró de joc a la manca de lideratge. El Barça sembla un equip petit, dèbil, físicament i mentalment, incapaç de seguir el ritme del partit de clubs amb molta menys entitat i pressupost. Els partits acaben sent un malson sigui quin sigui el rival. Un dels millors centres del camp d'Europa, De Jong-Gündoğan-Pedri, acaba perdent tots els duels sigui quin sigui el rival. I al Barça les crisis no evolucionen a foc lent; quan no es controlen, van a una rapidesa inusitada.
M'explicaven aquest dilluns que el tot just nomenat seleccionador del Brasil, Dorival Júnior, que va anar diumenge al Lluís Companys a presenciar el matx amb el Granada, no entenia res del partit del FC Barcelona i del futbol que havia presenciat. No cal ser un expert per adonar-se que la situació està a punt de col·lapsar si no s'hi posa remei o la deessa Fortuna decideix canviar de bàndol. Però jugar-s'ho tot a la sort, en aquest cas a la Champions, és un exercici d'alt risc.