Que la Transició espanyola està caient a trossos està, a hores d'ara, fora de tota discussió. Va agafar forma de destrossa total amb la fuga del cap de l'Estat als Emirats Àrabs Units, després que li van esclatar diferents casos de corrupció i el seu amor i posterior desamor amb la princesa Corinna va saltar dels despatxos oficials de Madrid als realities de televisió, i amb el recent pòdcast de vuit capítols, titulat Corinna i el Rei, on ha explicat entre altres floretes que Joan Carles I arribava dels viatges amb bosses plenes de diners.

Aquest episodi d'amassar diners a mans plenes és una part de la que havia estat enaltida com la modèlica Transició espanyola. Avui sabem que els seus principals actors van ser de tot menys exemplars. També, que les versions oficials d'episodis clau de la història disten molt del que s'ha conegut anys més tard. En concret, de dos d'ells comencem a tenir-ne totes les peces del puzle que ha fet miques tota aquella farsa. En el cop d'estat del 23-F no va ser pas el rei qui va rescatar la democràcia d'una incruenta acció militar, sinó que va ser l'emèrit qui va activar els generals i coronels colpistes contra el poder polític i el govern democràtic. Per si en quedaven dubtes, al documental de HBO Salvar al rey, tres exagents del Cesid situen el monarca escapat en el centre del cop.

El segon cas és el dels GAL i la guerra bruta de l'Estat per acabar amb el terrorisme. Igual que M.Rajoy és Mariano Rajoy i no fa falta donar-hi gaires voltes més, l'X dels GAL és Felipe González. L'expresident del govern espanyol va segellar un pacte de sang amb els sectors més reaccionaris del poder espanyol que consistia en el fet que l'esquerra governava la modernització d'Espanya, Joan Carles I feia el que li donava la gana amb total impunitat i el poder d'estat continuava estant en mans dels mateixos de sempre.

Però, tot i que és greu haver acceptat aquest estat de coses per no violentar el franquisme adormit, que igualment s'ha eixorivit, ara hem entrat en una fase d'impunitat dels actors on ens expliquen, sense cap pudor, la participació en aquella guerra bruta de l'Estat. Escoltar l'exministre José Barrionuevo, titular del Ministeri de l'Interior entre el 1982 i el 1988, aquest diumenge, explicant a El País coses com que va ordenar alliberar Segundo Marey, regira l'estómac. I la repugnància és més gran quan sabem que ho declara amb la impunitat de qui sap que no li passarà res. Les operacions d'estat salvaguarden sempre els seus delinqüents.

Poden estar segurs que un dia escoltarem de viva veu un ministre de Justícia o de l'Interior, o potser algun jutge del Suprem o de l'Audiència Nacional, explicar quan, com i on es va decidir la repressió contra l'independentisme català. I si el 23-F també va tenir el seu capítol català en les trobades del general Armada a Lleida, mentre ocupava el govern militar, amb socialistes il·lustres com Enrique Múgica o l'exalcalde Antoni Siurana. La repressió policial i judicial també tenen el seu capítol català en il·lustres domicilis catalans i en visites a la Moncloa i a la Zarzuela.