Deia l'escriptora Victòria Wolff que l'odi no és un bon conseller. Veient com s'estan desenvolupant els prolegòmens de la batalla final a Esquerra Republicana, que tindrà aquest dissabte la seva decisió ja definitiva, algú no ha d'haver pensat prou que després dels resultats d'aquest cap de setmana la fractura a l'organització serà important. Que la formació republicana haurà de recosir tantes relacions trencades que conviure tots junts al seu si pot acabar sent impossible. Més de sis mesos de batalla incruenta, amb els ganivets a la boca, porten els republicans. Just des de la traumàtica derrota de les eleccions catalanes del passat 12 de maig, que va arrossegar al pou més negre ERC després d'una gestió del Govern trista i desencertada sota la presidència de Pere Aragonès. No va ser només, per més que ara es faci broma, la gestió de la sequera i el fet que des que es van convocar les eleccions no hagi deixat de ploure; és que no hi va haver ni lideratge ni rumb polític davant dels grans reptes de país, per més que ara el president Salvador Illa recordi de tant en tant com de bé ho van fer els seus antecessors, segurament més per agrair els vots que li van donar per a la seva investidura que per un convenciment sobre allò que s'ha trobat.

Sigui com sigui, la pulsió de guerra interna a Esquerra ha adquirit dimensions dantesques, fruit de la ruptura entre Oriol Junqueras i Marta Rovira. A la segona se li atribueix que en més d'una reunió es va mostrar crítica amb la voluntat de Junqueras de presentar-se de nou a la presidència del partit i no abandonar definitivament el seu càrrec com ella feia; el cas és que, després del seu anunci que només portaria les regnes del partit fins a aquest congrés, poc més s'ha sabut de Rovira. Més enllà de tancar l'acord amb el PSC per a la investidura d'Illa i el seu retorn a Ginebra, on viu des de 2017, encara que ara sense l'espasa de Dàmocles d'una possible extradició, ja que s'ha beneficiat de la llei d'amnistia. De la batalla sense quarter que és la recta final del congrés d'Esquerra, aquest dimarts hem tingut una nova prova amb la filtració per part de l'actual direcció que Junqueras hauria ordenat el 2019 a Alfred Bosch, llavors conseller d'Exteriors, que no activés els protocols de la Generalitat ni d'ERC sobre el cas de presumpte assetjament sexual al departament, que implicava el cap de gabinet de la conselleria i que va acabar costant el càrrec a ambdós.

La guerra interna a ERC ha adquirit dimensions dantesques, fruit de la ruptura entre Oriol Junqueras i Marta Rovira

Junqueras ha lamentat la campanya de desqualificacions que pateix, rumors sense proves, filtracions, atacs i calúmnies, "una campanya marcada pel joc brut propi d'estructures B", amb referència als atacs de falsa bandera que es feien des de la seu del carrer Calàbria per generar notícies falses i posar en un compromís algú que molestava en aquell moment. No he vist les al·legacions de Bosch i desconec absolutament què hi ha de veritat i què hi ha de mentida en aquesta guerra bruta. Sí que em crida poderosament l'atenció una cosa: si l'actuació de Junqueras va ser intentar tapar-ho tot des de la presó de Lledoners, en la qual es trobava pres, devia ser amb la complicitat dels que ara l'acusen, des de la direcció que s'ha quedat després de la seva marxa passant per sectorials com la de Feminisme i altres àrees de l'organització. N'estaven al corrent els avui acusadors? Cap a quina banda van mirar llavors? Perquè divulgar això a quatre dies de la votació sembla més un acte a la desesperada.

Des del primer moment es va saber que la batalla d'Esquerra no era tant d'estratègia ideològica com de qui es quedava dirigint el partit. Junqueras no vol trencar els suports als socialistes i encara menys la candidatura de Xavier Godàs, l'exalcalde de Vilassar de Dalt, en la qual s'aglutinen la gran majoria dels dirigents actuals d'ERC, inclosos Aragonès i Rovira. L'aposta d'estar xipollejant al fang fins a l'últim segon a la recerca del cop definitiu que tombi l'adversari fa bona aquella famosa frase del tantes vegades primer ministre democristià italià Giulio Andreotti —encara que altres l'atribueixen al primer canceller de l'Alemanya Occidental Konrad Adenauer—, que deia que a la vida hi ha amics íntims, amics, coneguts, adversaris, enemics, enemics mortals i... companys de partit. Els pitjors, per a molts, sempre aquests últims. Però la política s'alimenta, com cap altre ofici, d'aquestes pulsions.