La presentació dels avals de les tres candidatures d'Esquerra Republicana que opten a guanyar el congrés del pròxim 30 de novembre i dirigir el partit els anys vinents ha evidenciat el que eren tres secrets a veus: Oriol Junqueras té un avantatge important sobre els seus adversaris i cap d'ells no li discuteix que arribarà primer a la meta. Els seus 2.500 avals són un contundent cop d'autoritat amb què ha superat totes les travetes que li han fet des de fa temps des de la seu central de Calàbria i que va provocar la seva ruptura amb l'encara secretària general, Marta Rovira. El segon enigma també s'ha confirmat. La candidatura de Nova Esquerra Nacional, que encapçala Xavier Godàs i que representa l'oficialisme, té més aristocràcia del partit que militància. Els seus 1.500 avals queden molt lluny dels de Junqueras, i això que han disposat d'una maquinària important.

En aquests quinze dies que queden de campanya hauran de treballar a fons si volen estar a la lluita per la victòria en el que és el seu taló d'Aquil·les: el preu polític que han fixat dels acords d'Esquerra amb el PSC és massa baix. Els escarafalls que ara realitzen són insuficients per ocultar el seu pecat original: la investidura al president Salvador Illa va sortir molt barata als socialistes i l'acord sobre finançament fa pinta d'assemblar-se a un emmental, el formatge suís fet de llet de vaca i amb forats característics. Aquell finançament singular que equivalia a un concert econòmic, però que no es denominava així per no molestar ningú, és una cosa tan etèria que ningú no sap què acabarà sent.

Les tres candidatures afronten la batalla de manera diferent: Junqueras amb el repte de guanyar; Godàs i Solà, amb el repte d'impedir-ho

En aquesta cursa, ara per ara tan previsible, la candidatura de Foc Nou ha quedat ubicada on s'esperava, molt per darrere de la de Junqueras i Elisenda Alemany i també de la de Godàs i Alba Camps, amb al voltant de 500 avals. Ningú no creia que la llista que encapçalen Solà i Alfred Bosch es mouria de la tercera posició en els suports de la militància i la seva estructura és extraordinàriament fràgil al costat de les altres dues. El cert també és que molts apostaven perquè no arribarien a assolir els avals necessaris i els han superat. Ara ja estan a la cursa i veurem si el seu discurs —menys d'esquerres i més independentista— té un trajecte a recórrer i pot recollir més vots que avals el pròxim dia 30.

De fet, la batalla que es lliurarà d'aquí a quinze dies l'afronten de manera diferent les tres candidatures. Junqueras amb el repte de guanyar, rebentar les urnes i superar el 50% dels vots dels militants que dipositin el seu vot i evitar així una segona volta. Godàs i Solà amb el repte d'impedir-ho i veure qui dels dos queda segon si hi ha una baralla final entre els dos primers quinze dies després. L'exhibició de Junqueras aquest dissabte, amb el suport del 40% dels càrrecs municipals que són militants, no deixa de ser un exemple que la seva força territorial és indiscutible i que els cops baixos que ha rebut des de l'aparell del partit no han aconseguit l'objectiu perseguit amb tant d'afany.