El papa Benet XVI, de nom secular Joseph Aloisius Ratzinger, mort aquest dissabte a l'edat de 95 anys, era diferent. Molt més intel·lectual que la majoria dels predecessors, va ser membre de diverses acadèmies científiques i parlava deu idiomes, dels quals en dominava almenys sis; de nacionalitat alemanya, país del qual només hi ha hagut cinc papes dels 264, segons l'Anuari Pontifici; i el primer pontífex a renunciar al càrrec en els últims sis segles, perquè des de Gregori XII, el 1415, l'Església catòlica no havia viscut una situació similar, encara que en aquella ocasió la dimissió va tenir una raó de pes com posar fi al Cisma d'Occident i no pas per raons de salut.

És molt probable que de tota aquesta vida plena de múltiples fites i dels vuit anys de papat sigui recordat sobretot per la renúncia, anunciada de viva veu en llatí, i abandonant immediatament les estances del Vaticà en helicòpter per traslladar-se al monestir Mater Ecclesiae. S'ha especulat molt sobre els motius de la renúncia de Benet XVI i sobre l'insòlit pas al costat que va marcar tant l'Església catòlica. Per a uns va tenir a veure amb una de les pitjors crisis de l'Església, arran que el seu majordom el va trair i va filtrar documents privats. Per d'altres, va ser fruit de la seva preocupació perquè l'Església hagués d'acceptar anys de papat amb un pontífex molt minvat en l'estat de salut. Per a la majoria, convertir en normal el que ja passa en altres àmbits de la vida pública.

Sigui com sigui, amb el gest de renúncia va obrir una etapa on pot passar a ser normal el que el 2013 va ser vist com a excepcional. A ningú no li estranyaria que Francesc, argentí, que fa nou anys que està en el càrrec i acaba de complir-ne 86 seguís la seva empremta. De fet, en dates recents, va revelar que fa anys que la seva renúncia en cas d'impediment mèdic —pateix una malaltia al genoll que li ocasiona dificultats per caminar— està signada. De fet, l'estiu passat, quan va convocar per a l'agost un gran consistori, es van desencadenar tota mena de rumors. La possibilitat, encara que fos teòrica, que hi hagués dos papes emèrits sí que causava una profunda preocupació davant d'una situació tant inèdita com excepcional.

Encara que durant el seu papat Benet XVI va consagrar la Sagrada Família de Barcelona, el 2010, i va obrir i tancar l'homilia en català, aquella visita no va deixar un gust agradable a gaires creients perquè va ser més una trobada amb molta més presència de les autoritats del moment que no pas una visita pastoral i de trobada amb els catòlics. Tot això va suposar que el viatge no aconseguís la mobilització del que va fer Joan Pau II a la capital catalana vint-i-vuit anys abans.

Una dada que no s'ha de passar per alt és la pèrdua de pes durant el mandat de Ratzinger del catalanisme en la jerarquia de l'Església catòlica i entre els bisbes catalans. Un procés que s'havia iniciat en els últims anys de Joan Pau II i que va guanyar força amb Benet XVI al Vaticà i amb Mariano Rajoy a la Moncloa. En aquest aspecte, no obstant això, el papa Francesc tampoc no ha seguit la línia d'aquella demanda de Volem bisbes catalans!