El cara a cara entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo celebrat aquest dimarts al Senat deixa com a resum la incapacitat de la dreta espanyola per introduir en l'agenda política nous arguments que no tinguin a veure amb la invenció que els nens catalans no poden aprendre castellà a l'escola, o sobre què van fer un i altre quan es va suspendre l'autonomia catalana i es va aplicar el 155, malgrat que l'únic que és cert és que ambdós eren al mateix bàndol. Ni el fet que Ciutadans, el partit que va posar a sobre de la taula la falsa repressió del castellà a Catalunya, desaparegui de l'escenari polític, segons vaticinava una enquesta sobre eleccions a Catalunya, aconseguirà que es torni a una mínima normalitat i que no es faci bandera de fake news, aprofitant un tema en què molt poques famílies han volgut elevar a la categoria de problema general la seva situació particular.

Quan el 2006 es va crear Ciutadans a Barcelona, amb la falsa bandera que era una formació liberal, el tema de la llengua era l'únic aglutinador dels promotors. Un tema que a Madrid sempre ha tingut un recorregut informatiu, ja que afecta sectors funcionarials importants com l'exèrcit, els jutges, els advocats de l'Estat, els inspectors fiscals o els funcionaris de més nivell administratiu. Tot plegat, unit a una dreta intransigent que també existeix a Catalunya i que el 1977 es va avenir, en part per por, que existís un bilingüisme, però que a mesura que van veure que la reforma política els permetia continuar tenint una posició rellevant es van animar a sortir discretament de l'armari en aquest i altres temes. El grup Planeta en va ser la principal palanca a través d'Antena 3 i ràpidament Telecinco, El Mundo, ABC i La Razón van situar Albert Rivera com a estendard de bon espanyol a Catalunya, fent miques una política de certa contenció que havia seguit el PP fins que va néixer Ciutadans. Aquesta unitat contra l'escola catalana va desarborar de seguida el PP i poc temps després el PSOE, que tampoc no va poder aguantar les seves posicions històriques.

Que Feijóo enarbori la bola que els escolars catalans no aprenen castellà a l'escola no fa sinó seguir José María Aznar i Mariano Rajoy o ministres emblemàtics com José Ignacio Wert, autor d'aquella frase que calia espanyolitzar els nens catalans. Aquesta és la mentalitat de la dreta espanyola i també d'una certa esquerra que avui calla per la complicada aritmètica parlamentària al Congrés dels Diputats, on els vots del PSOE i Unidas Podemos són insuficients per garantir l'aprovació de lleis a les Corts i l'estabilitat de l'Executiu. Però allà continuen barons com l'aragonès, Javier Lambán, o l'alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, sempre a punt. Aquesta defensa fèrria del castellà com a única llengua acaba sent determinant en la política espanyola.

Així, s'impedeix que el Senat i el Congrés siguin cambres parlamentàries en les quals es pot parlar una llengua que no sigui el castellà, fent mofa sobre quina utilitat té fer servir el català si es pot parlar una llengua "amb què ens entenem tots", i es demana al Parlament Europeu amb la boca petita que estudiï l'ús del català. I així segueix la roda, traient temes de l'armari que ja han estat debatuts centenars de vegades sense que s'hagi produït cap avenç per al català i que sempre donen peu a un discurs ple de demagògia i d'allò més allunyat d'un país on es parlen diverses llengües i on totes tenen caràcter oficial. Mentre tot això passa, Catalunya no guanya res, és simplement utilitzada en les seves batalles. Tant és així, que el que avui pot semblar una victòria, sempre ha estat abans una derrota i, a tot estirar, s'hi arriba després d'un enorme desgast a la posició de partida.