La renúncia d'Íñigo Errejón al seu escó de diputat i la seva decisió d'abandonar la política, un cop han sortit a la llum pública acusacions de violència masclista compromeses, no ha de tapar la gravetat dels fets i l'omertá que s'ha produït tant en la seva formació política, Sumar, com en aquella esquerra mediàtica on, ara sabem, el cas era conegut des de fa molt de temps. Expressions que s'estan produint aquestes últimes hores, com que "ho sabia tothom" o que "era vox populi a Lavapiés o Malasaña", dos dels barris més populars de Madrid per la seva oferta de lleure nocturn, causen estupor i susciten dubtes que van més enllà d'Errejón. Cal ser clars: Errejón no se'n va penedit, que tampoc no seria una excusa, sinó perquè ha estat denunciat i l'escàndol era imparable. És tan evident que la marmita de la vergonya no podia encobrir res més, que d'ara endavant al que anirem assistint serà a una aparició contínua de dones que se sentiran alliberades per denunciar que havien estat víctimes de les seves pràctiques. L'actriu i presentadora Elisa Mouliaá ha estat la primera persona a sortir de l'anonimat a través de les xarxes socials i anunciar que es dirigia a la comissaria per interposar la denúncia corresponent contra Errejón.

Si la notícia ha estat sorprenent vista des de Barcelona, la manera com Errejón ho ha fet públic, a través d'una carta al seu compte d'X, està en línia de com avui volen explicar les coses els que no poden passar el filtre d'una explicació directa. La missiva és indecent pel que diu, pel que dona a entendre i per com intenta buscar una justificació. El nou discurs que s'està instaurant en aquestes situacions, especialment entre homes d'esquerra, és a dir, els que no poden pagar perquè les víctimes callin, a diferència de magnats o poderosos de dretes, és fer-se ells les víctimes. Dir que ho passen molt malament i fins i tot que necessiten ajuda professional i que els afecta la salut. Demanar perdó. Especialment, si hi ha d'haver procés judicial, perquè això serveix d'eximent i perquè, a més a més, la idea que hi ha al darrere és que així ja mostren el seu penediment. Què s'espera que signifiqui aquest perdó? Que no hagin d'assumir les conseqüències del que han fet, i així, una altra vegada, obligar la dona o posar-la en la tessitura que ella sigui magnànima i comprensiva respecte de l'home. En definitiva, una altra vegada que les dones estan al servei dels homes.

Errejón no se'n va penedit, que tampoc no seria una excusa, sinó perquè ha estat denunciat i l'escàndol era imparable

El tercer punt, i no menys greu, és què han fet el partit i els seus companys i companyes que ho sabien. No només perquè prediquen el contrari, sinó perquè és encobriment de delicte o delictes i no ho han denunciat ni han ajudat la víctima a fer-ho. El primer comunicat de Sumar, en què anunciava que estava investigant les acusacions després de les informacions aparegudes aquesta setmana i que havia iniciat un procés per aplegar informació, va haver de ser corregit abruptament unes hores després. La vicepresidenta Yolanda Díaz va haver de sortir a apaivagar l'incendi que s'havia generat i llavors el discurs ja era que Errejón dimitia pel procés intern endegat per Sumar. El relat al vendaval s'anava construint sobre la marxa entre moviments barroers i un enorme interès de la progressia mediàtica madrilenya, amb titulars que tendien a protegir Errejón o a centrar la notícia en el fet que abandonava la política. A tot estirar, en donar rellevància a la frase de la seva carta que havia arribat al límit de la contradicció entre el personatge i la persona. O sigui, anar de feminista només de boca i fer justament el contrari.

Veurem com evoluciona l'ona expansiva i les repercussions per a Sumar, una formació en procés decreixent des de fa temps, i que no ha aconseguit eliminar Podemos, que davant aquests episodis reneix, sens dubte, de les seves cendres. Des d'espais no allunyats a Iglesias, ja es demanen noves dimissions de la formació d'Errejón, amb la mirada posada en una col·laboradora seva que hauria intercedit davant una dona agredida perquè no ho denunciés. El premi hauria estat una acta de diputada a l'Assemblea de Madrid. L'experiència ensenya que quan s'obre l'aixeta, el mur de silenci que protegia una determinada figura pública s'enfonsa molt de pressa i les màscares utilitzades deixen de servir de protecció.