És obvi que som enmig d'una campanya electoral a Catalunya congelada des que, dimecres passat, Pedro Sánchez ens va anunciar urbi et orbi que es tancava al Palau de la Moncloa, durant cinc dies, a reflexionar sobre si presentaria o no la renúncia com a president del govern espanyol. Passen coses cada dia, esclar. I hi ha un debat ben viu als actes públics sobre el que és el punt essencial d'unes eleccions nacionals: una majoria independentista o, al contrari, un govern al voltant del PSC i el seu candidat, Salvador Illa.
Aquest debat, que és el que miren d'imposar, amb més o menys encert, tant Junts per Catalunya com Esquerra Republicana, queda, lògicament, limitat pel vendaval Sánchez i l'espectacle que ha sabut muntar al seu voltant la maquinària del PSOE. Les escenes d'aquest dissabte al voltant de la seu del carrer Ferraz després de l'envit de Pedro Sánchez i la participació d'alguns dels seus dirigents són igual d'extravagants que la desconnexió voluntària d'un primer ministre que es diu sobrepassat pels atacs que la família Sánchez-Gómez està rebent.
En aquesta mescladissa que s'ha produït, a partir de la querella presentada pel sindicat Manos Limpias, que no s'hauria d'haver admès amb uns simples retalls de diari, planteja un primer dilema que a Catalunya coneixem bastant bé. Però no era Espanya una democràcia plena? Se'ns ha dit per activa i per passiva cada vegada que des de l'independentisme es qüestionava a partir d'alguna de les barbàries judicials que s'han dut a terme, i es deia, reiteradament, que Espanya era una democràcia plena. No s'ha de preocupar, llavors, el president del govern espanyol: el rigor dels tribunals i, pel seu càrrec, del Tribunal Suprem, impartirà una justícia justa.
Els comicis no van de Pedro Sánchez ni de barrar el pas a la dreta; van del grau de llibertat nacional que vol Catalunya i de com es defensa l'existència d'un poder català
O, potser, els límits d'una democràcia plena no coincideixen amb els del règim del 78? No deu ser que l'amnistia, exigida des de Catalunya, ha fet tremolar els fonaments i no serà efectiva ni per l'àmbit civil, ni pel militar? Per això, també, és important conservar una majoria independentista que preservi el que amb tant esforç i sacrifici es va aconseguir. Perquè una Catalunya que no empenyi l'amnistia, que pugui revertir la repressió judicial i política pels fets del procés i de l'1 d'octubre i que situï els repressors com el que realment són està també en joc en les eleccions del 12 de maig.
Els comicis no van de Pedro Sánchez ni de barrar el pas a la dreta. Van, sobretot, del grau de llibertat nacional que vol Catalunya i de com es defensa més bé l'existència d'un poder català. L'única manera que els catalans puguem disposar de tot allò que és nostre i defensar-ho davant un estat que fagocita els recursos que el país necessita per alçar el vol i competir en igualtat de condicions. Per això, la campanya congelada és, sobretot, un mal negoci per als catalans.