No serà gens fàcil per a Carles Campuzano oblidar-se de la visita que va fer diumenge passat a Santa Coloma de Gramenet. El flamant conseller de Drets Socials que va arribar al càrrec el mes d'octubre passat com a independent per suplir la sortida de Junts del Govern, casualitats de la vida, molts d'ells companys seus de la seva passada vida a Convergència Democràtica, s'ha vist embolicat en una polèmica per falta de reflexos. No va saber sortir a temps del camp de mines que acabaria sent una promesa del diputat i candidat d'ERC a l'alcaldia, Gabriel Rufián, referent a la construcció d'una segona residència per a gent gran. Un tuit d'Esquerra dilluns amplificava encara més la confusió entre un acte de partit i un de govern: "El cap de llista d'Esquerra Republicana, Gabriel Rufián, i el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, acorden la segona residència pública de gent gran a Santa Coloma de Gramenet si els republicans som decisius en el pròxim mandat".

Campuzano, diputat al Congrés durant 23 anys i dos més al Parlament, a més de president de la JNC abans que Josep Rull, al qual va cedir el testimoni, no és ni de bon tros un polític inexpert. Està bregat i el seu currículum ho avala. Sempre interessat per temes socials, és possible que pensés que el que va sentir de Rufián o la reacció d'Esquerra no fos tan diferent del llenguatge que feia servir un històric de Convergència als anys vuitanta i noranta i que va ocupar durant molts anys la Conselleria de Benestar Social, Antoni Comas. Eren altres temps, certament, i a Comas li va funcionar fins que la mateixa CDC va haver de canviar de sistema després d'acusacions permanents d'estar creant una xarxa clientelar.

Ara Campuzano haurà d'explicar-se al Parlament i mirar d'apartar-se amb habilitat del vesper en el qual està ficat. Junts l'espera amb ganes i demana fins i tot la seva reprovació com a conseller. El PSC, sempre més prudent encara que també crític, espera a conèixer quines explicacions dona. I els comuns tampoc estan gens contents. La campanya electoral municipal que està en marxa i els comicis, quan falten poc més de dos mesos, el diumenge 28 de maig, marcaran el nivell de confrontació que es produirà i veurem quina part dels plats trencats acaba pagant. Tot això, en un moment en què les enquestes no són precisament falagueres per als republicans, que apareixen relegats al quart lloc a Barcelona després d'haver guanyat els comicis del 2019. L'aparició de Xavier Trias ha remogut les aigües de l'estany barceloní fins a l'extrem que els papers semblen invertits entre l'exalcalde i Ernest Maragall.

En el rerefons d'aquestes batalles hi ha també l'aspiració d'Esquerra d'amarrar la Diputació de Barcelona i d'aquí ve la seva aposta radial per enviar pesos pesants del partit a llocs estratègics i ajudar a reforçar el nombre de diputats provincials. En aquesta vella idea, figures com Rufián, no especialment content amb els plans del partit i molt especialment d'Oriol Junqueras, eren importants no tant per disputar l'alcaldia a la socialista Núria Parlon —el PSC en té 17 de 27 i ERC 3—, sinó per millorar els resultats del 2019 per a la Diputació, en la qual els socialistes van assolir 16 llocs fa quatre anys, dels 51 que componen l'organisme provincial, i els republicans uns altres 16. Repetint els mateixos regidors a la ciutat de Barcelona, la presidència era un objectiu possible; però ara si es desinfla la capital, es posa més en dubte.

I Campuzano apareix com un dany col·lateral en una campanya, i això tampoc no és una novetat, en què tots es juguen moltes coses.