Aquests dies s'ha parlat molt sobre si havia estat un encert o no la decisió del primer secretari del PSC i guanyador de les eleccions del passat 12 de maig, Salvador Illa, de reclamar el dret a optar a la investidura com a president de la Generalitat en el ple del Parlament del proper 26 de juny. Illa ha renunciat a aquest privilegi i, en conseqüència, el president del Parlament, Josep Rull, convocarà un ple sense candidat que servirà, a efectes legals, com un acte equivalent a una investidura fallida i s'activarà el rellotge que condueix inexorablement a la repetició de les eleccions a l'octubre si cap candidat no és investit. La fórmula de l'acte equivalent té un precedent, quan el llavors president de la cambra Roger Torrent va activar el compte enrere per a unes eleccions quan el president Quim Torra va ser inhabilitat per la condemna per desobediència en negar-se a retirar una pancarta de la façana del Palau de la Generalitat.

La decisió d'Illa és comprensible, però no necessàriament encertada. És evident, perquè els números no li donen i tan sols té al sarró 48 parlamentaris (els 42 del PSC i els 6 dels comuns) dels 135 de la cambra. És, per tant, bastant segur que la seva candidatura no hauria sortit. Però, dit això, hauria reivindicat la seva victòria com una expressió de la voluntat d'un canvi polític i hauria evitat qualsevol comparació amb la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, que tot i guanyar les eleccions, mai va presentar la seva candidatura al Parlament. Diu l'aspirant socialista que té la voluntat d'explorar acords amb ERC i els comuns i, quan tingui els seus vots lligats, presentar-se a la investidura. Però aquesta estratègia té un punt feble: què passa si Esquerra, finalment, no el vota i, en conseqüència, Illa no pot presentar ni la seva candidatura ni el seu programa?

És cert que el 26 no hauria sortit, però, al final, acaba deixant en mans d'Esquerra no només la seva presidència —cosa que l'aritmètica obtinguda hi obliga—, sinó també una taca al camí si hi ha noves eleccions, perquè es fa evident que només hi ha president a Catalunya quan la majoria parlamentària és independentista. Però hi ha un factor més que pot fer pensar que Illa pot haver deixat passar la seva oportunitat i és la manera com Esquerra ha escalat la reivindicació del finançament autonòmic. Si dissabte passat va ser Marta Rovira qui en el consell nacional d'Esquerra va plantejar que el concert econòmic com el que tenen el País Basc i Navarra és "el mínim exigible" a Pedro Sánchez per a la investidura d'Illa; aquest dimecres el president en funcions, Pere Aragonès, assegurava en la presentació de l'Informe Anual de l'Economia Catalana del 2023 el següent: "Que ningú no s'equivoqui amb el finançament, volem un concert com el basc".

Es fa evident que només hi ha president a Catalunya quan la majoria parlamentària és independentista

El punt d'acord entre Esquerra i el PSC, que permetia la fórmula ambigua de finançament singular per a Catalunya, ha saltat pels aires i ha anat directament a les escombraries. No sé veure com Pedro Sánchez pot acceptar el concert econòmic per a Catalunya, ja que la rebel·lió dels seus li rebentaria les costures del partit. És cert que també es va oposar a l'amnistia fins que no va tenir més marge i no li va quedar més remei que empassar-se-la, perquè, si no, perdia el seu càrrec de president del govern. I va afluixar la corda. Dit això, el concert és infinitament més difícil que l'amnistia, ja que aquí sí que hi ha perjudicats directes, que no deixen de ser altres comunitats autònomes que veurien com és de perjudicial per a elles el que és just per a Catalunya. Ja s'ha vist que, fins i tot en la seva majoria parlamentària a Madrid, han sortit formacions com Compromís o la Chunta Aragonesista amenaçant-lo de retirar-li el suport.

Volent o no per part d'Esquerra, si no té el concert econòmic, rebobinar les exigències no serà fàcil. Pot ser, fins i tot, impossible, ja que després ve la votació de les bases del partit. Aparentment, la repetició de les eleccions cada vegada sembla l'únic final possible.