La confirmació que una o diverses persones d'Esquerra Republicana estaven darrere d'uns cartells denigrants contra Ernest Maragall, el seu germà Pasqual i la malaltia de l'Alzheimer que pateix, ha provocat una autèntica onada d'indignació que va molt per davant de la resposta que fins ara s'ha ofert des del partit. És normal que sigui així per diversos motius: en primer lloc, perquè és del tot inconcebible que en el fragor d'una campanya electoral es decideixi des d'una organització política que la millor manera d'entrar en una campanya en la qual jugues un paper subaltern —recordem que les municipals de maig del 2023 eren una cosa entre Xavier Trias, Ada Colau i Jaume Collboni— és fer servir una malaltia com l'Alzheimer per guanyar protagonisme. És mesquí, inhumà i malvat.
Atesa la gravetat del tema i tenint en compte que les conclusions que s'acabin decidint per part de la direcció d'Esquerra poden trigar uns quants dies, és molt important tenir la seguretat que el temps que cal per tancar una investigació seriosa i profunda del que ha passat al partit es fa servir per a això i no per aixecar cortines de fum que impedeixin aclarir la veritat. El principal damnificat, Ernest Maragall, en nom seu i en el de la família, ha expressat la seva vergonya i horror pels fets, s'ha referit a la responsabilitat d'Esquerra en tot l'afer, i ha demanat al seu partit que no tanqui en fals la investigació interna i que adopti les mesures adequades per determinar eventuals responsabilitats, una situació que s'haurà de resoldre en el comitè d'ètica del partit.
Maragall fa un pas més i hi posa noms i cognoms, amb la informació que se li ha facilitat des d'Esquerra, dels cartells difamatoris i apunta directament el director de comunicació del partit, Tolo Moya. La cosa no es queda aquí, ja que el denunciat, lluny d'assumir en primera persona l'acusació i estar disposat a carregar amb el merder d'una acusació així, ha denunciat públicament que demostrarà qui és l'ideòleg dels cartells —suposo que disposa d'una profusa documentació i que una part ja la deu haver posat en circulació— i, a més, ha fet encara més gran la pilota del tema dels cartells parlant sense embuts d'una trama a l'interior de l'organització —estaríem parlant, segons Tolo Moya, d'una estructura paral·lela— que ha actuat en molts més casos que no tenen res a veure amb l'afer dels cartells de Maragall.
De tots els assumptes més o menys tèrbols que poden emergir d'una organització política, difícilment n'hi ha cap de tan desagradable i inhumà com el de l'ús d'un cas com l'Alzheimer
Un parell de reflexions. De tots els assumptes més o menys tèrbols que poden emergir d'una organització política, difícilment n'hi ha cap de tan desagradable i inhumà com el de l'ús d'un cas com l'Alzheimer. Agradi o no, la societat s'ha anat inoculant amb temes de corrupció política, clarament nocius contra el sistema de partits i l'ordre democràtic. Lamentablement, ja no tenen ni l'impacte, ni el càstig social de fa 20 o 30 anys. El cas de l'Alzheimer és diferent i té un recorregut social molt més important que el dels partits i els mitjans de comunicació. Qui no té en el seu entorn un familiar o un conegut per qui sent afecte, estima o simpatia amb una malaltia tan traumàtica?
En segon lloc, enmig de les dificultats, costa més, sens dubte, trobar el camí. En part, perquè tot va costa amunt. No per aquest motiu hi ha dreceres que la gent pugui arribar a comprendre, sinó que s'aborda el problema en profunditat i, com diu Maragall, es depuren les responsabilitats. No només les estètiques sinó també les ètiques. Les que defineixen uns valors i una manera de fer.