L'anunci de la direcció del Partit Popular que tancava l'expedient informatiu a la presidenta de la comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, quan es va situar gairebé a fora de l'organització per la comissió cobrada pel seu germà en la compra d'un lot de mascaretes procedents de la Xina, suposa una humiliant derrota per a Pablo Casado i la confirmació que el seu lideratge al capdavant de la formació blava, si és que alguna vegada va existir, està a punt d'acabar. Només li queda el temps que li concedeixin Ayuso i els dos principals barons de la dreta espanyola, el gallec Alberto Núñez Feijóo i l'andalús Juanma Moreno. El suïcidi polític de Casado és conforme a la seva biografia: del frau amb el postgrau a Harvard, que en realitat només era un màster de quatre dies a Aravaca, a l'assalt fallit al bastió d'Ayuso acompanyat per un patoll d'indocumentats que desconeixen que a la dreta amb les coses de menjar no s'hi juga i que un cas de corrupció més o menys ni treu ni posa presidenta.

Casado ha fet un pas enrere en la guerra amb Ayuso després de confirmar que li mancaven suports al partit, que la premsa conservadora li demanava la dimissió, que el gran capital no se li posava el telèfon i que tota l'estratègia per eliminar la lideressa a Madrid s'havia esfondrat com un castell de cartes. Que hi ha un o diversos casos de corrupció? Aparentment sí, però que d'això se'n derivi una obertura de causa judicial a la presidenta de la comunitat de Madrid hi ha un abisme, i que el Tribunal Superior de Justícia de Madrid l'acabi citant com a investigada, no un sinó diversos precipicis pel camí. Perquè Ayuso és establishment, amb tot el que suposa això a Madrid, i el pobre Casado no té aquest reconeixement.

Per cert, un dia caldrà saber el perquè de l'enorme contrast entre els rius de notícies que han proporcionat aquests dies les comissions dels familiars d'Ayuso i l'enorme silenci sobre la decisió del jutge de rebutjar el recurs d'Ada Colau perquè arxivés la causa de les subvencions a entitats afins i mantenir la seva imputació. Ni una crida a portada de l'abans influent premsa de paper, malgrat que Colau haurà de declarar el 4 de març per quatre presumptes delictes: prevaricació, frau a la contractació, malversació de diners públics i tràfic d'influències. Per cert, Colau, hàbilment, ha desaparegut del plató des que el jutge va mantenir la imputació i no sé pas jo on ha estat la petició que doni explicacions.

Com qualsevol ciutadà, l'alcaldessa de Barcelona té dret a la presumpció d'innocència i més davant d'acusacions tan greus; però com a dirigent d'un partit polític i d'un moviment que anava a canviar la manera de fer política, té menys dret a clavar-li al codi ètic dels comuns la puntada de peu que li ha engaltat i que l'obligava a presentar la dimissió després de la primera imputació. Òbviament, molt més després que el jutge mantingués la imputació i la cités a declarar. Res d'això no ha fet, i ha reiterat que no pensa dimitir, i de forma cridanera els dards de la premsa de paper o de la influent TV3 han passat de llarg directament cap a Madrid, que sempre és una manera d'estar en l'ona mediàtica espanyola. I a més, així segur que el telèfon no empipa.

Amb Casado rendit, Egea enfonsat i Díaz Ayuso rehabilitada veurem quant temps triga la dreta a canviar la seva cúpula, amb una elecció que marcarà el futur del PP: Ayuso per absorbir el vot de Vox, o Feijóo per a un govern de coalició amb el PSOE. En qualsevol cas, bufa un vent massa gèlid per a un desconcertat independentisme que no sap, des de fa massa temps, on va perdre el timó per fixar el rumb a seguir i deixar de navegar de vegades en cercle, i altres cap enrere.