Durant dos dies, dissabte i diumenge, el PSC ha celebrat el seu XV Congrés, organitzat amb anterioritat a la convocatòria de les eleccions catalanes del proper 12 de maig, i que ha estat aprofitat per procedir a la reelecció de Salvador Illa com a candidat socialista a la presidència de la Generalitat. La presència, amb 24 hores de diferència, de José Luis Rodríguez Zapatero i de Pedro Sánchez al conclave dels socialistes catalans ha deixat la imatge d'un president del Govern aparentment cansat i sobrepassat. Molt diferent de visites anteriors a Barcelona o a la capacitat comunicativa de Zapatero.

Però més enllà dels entrellats propis del congrés i dels canvis que s'han produït en la direcció del PSC, que han pogut llegir en diverses informacions publicades en aquest diari durant el cap de setmana, vull destacar una cosa que m'ha cridat l'atenció, no a l'escenari, sinó al pati de butaques, allà on s'asseien no només els delegats i l'establishment de la família socialista, sinó els convidats. Oferia una imatge impossible de veure, per exemple, a Madrid. I un exemple de tolerància, més enllà de les lògiques discrepàncies entre formacions polítiques rivals, moltes vegades intenses però sense escalar a l'ambient irrespirable de la capital d'Espanya.

Allà estaven asseguts, a les primeres files, tot l'arc parlamentari de la dreta i de l'esquerra, així com les formacions independentistes. Dissabte, en la jornada d'inauguració, havien estat representants del Partit Popular i de Ciutadans; i aquest diumenge d'Esquerra Republicana, Junts per Catalunya i dels comuns. Només Vox i la CUP no han passat pel Palau de Congressos. Clar que les relacions polítiques no són les del segle passat, en què es parlava de l'oasi català, o de la primera dècada del XXI. Però tampoc no és la de fa uns anys, quan la tensió era palpable i les fronteres entre les organitzacions independentistes i espanyolistes, veritables fosses sense diàleg possible.

Després del 12 de maig caldrà assolir consensos per governar i traçar un clima de diàleg amb l'oposició

Encarar les pròximes eleccions catalanes amb aquesta actitud és, sens dubte, una bona notícia. Sobretot perquè després del 12 de maig caldrà assolir consensos per governar i traçar un clima de diàleg amb l'oposició. Governi qui governi. El país necessitarà consensos per tirar endavant projectes que o dormen en els llimbs o no han tingut prou energia per ser avui una realitat. També necessitarà que els partits que han donat suport a la llei d'amnistia a Madrid siguin conseqüents en els seus posicionaments polítics a Catalunya i que siguin refractaris a la manipulació que s'intenti des de la judicatura. El retorn a la política ha de ser ampli i amb totes les conseqüències.