Escriure cada dia des de fa molts anys obliga, necessàriament, a repetir de vegades algunes idees sobre un cert cosmopolitisme estúpid que fa que al nostre país parlar de tradicions sigui identificat immediatament com una cosa antiga i apocada, i no com un patrimoni que tenim l'obligació de preservar. Un exemple que sempre emergeix per aquestes dates és el pessebre, que procedent d'Itàlia, arriba a Catalunya a començaments del 1300, segons està documentat a la catedral de Barcelona amb una peça d'orfebreria i esmalt. Seria el 1475 quan s'esmentaria un embrionari mercat de figures i elements decoratius del pessebre al pòrtic i als voltants del convent de Santa Caterina, al barri de la Ribera, al districte de Ciutat Vella.

És, per tant, una tradició arrelada i viva, per sobre de religions, i que en els últims anys ha estat objecte d'un estúpid debat que ja va fer, per exemple, que el 2022 el Parlament de Catalunya el retirés en nom d'una concepció ridícula i falsament progressista. Aquest any, l'Ajuntament de Barcelona també l'ha substituït a la plaça de Sant Jaume per una estrella de metall lluminosa, gegant, de nou metres de diàmetre i 20 puntes, que no fa més que alimentar la polèmica sobre la decoració de Nadal. L'estrella, batejada com a Origen, simbolitzarà la gran explosió que va donar origen a l'univers, el Big Bang, i a la nit produirà un espectacle de llums i música cada 30 minuts. És cert que al pati de l'ajuntament serà instal·lat un pessebre, que muntarà l'Associació de Pessebristes de Barcelona, i que fins ara es feia al Museu Frederic Marès, però l'estrella i el pessebre podrien convergir perfectament a la plaça, que seria el seu lloc, i no aparèixer una decoració per sobre de l'altra.

Estaria bé que les institucions catalanes dediquessin una mica més d'esforç a la cultura popular, que és un patrimoni d'identitat i de pertinença

Mantenir les tradicions és, també, una manera de fer Catalunya. De respectar la història del país en el qual estem durant uns instants mentre les coses continuen passant. Els castells, el caganer, la sardana o les havaneres es combinen amb la diada de Sant Jordi, la Patum de Berga o la revetlla de Sant Joan. Tot això i moltes més fan Catalunya i formen part de la nostra identitat. Aquest diumenge, la Seu d'Urgell ha acollit l'XI aplec d'escudelles, ranxos i sopes històriques de Catalunya, un esdeveniment itinerant, que se celebra anualment i que ha acollit colles d'Albons, Capmany, Castellterçol, Gelida, la Seu d'Urgell, Montmaneu, Ponts, Verges, Vidreres, Rialp i Isona. També hi havia dues colles del Principat d'Andorra i estava convidada La Paniccia de Varallo, al Piemont.

La Federació d'Escudelles, Ranxos i Sopes Històriques (FERSHC) fa un temps que prepara la seva candidatura per ser declarada patrimoni immaterial de la humanitat per part de la UNESCO. Aquestes coses mai no són senzilles, però la seva candidatura vol seguir els passos de la Patum, reconeguda per la UNESCO el 2008, i els castells, el 2010. Estaria bé que les institucions catalanes dediquessin una mica més d'esforç a la cultura popular, que sort té sempre de l'esforç ingent de persones anònimes que, sense aspirar a cap reconeixement, fan que l'invisible fil que dona sentit a la història mil·lenària d'un poble es mantingui viu, i que generació rere generació les tradicions es mantinguin com un patrimoni d'identitat i de pertinença.