Aviat es compliran, el proper 25 d'agost, els dos mesos de l'acord al qual van arribar el PSOE i el PP sobre la renovació del Consell General del Poder Judicial, en el qual cada partit va acceptar que escollirien deu membres cadascun, però continua bloquejada l'elecció del president després de tres intents fallits en una espúria demostració per part de tots dos que l'únic interès que tenen és el control de l'organisme. Potser hi ha poques situacions en la renovació d'una institució tan important —el president del CGPJ ho és també del Tribunal Suprem— en què es facin tan evidents les misèries de les dues formacions polítiques, disposades, al preu que sigui, a no afluixar la corda amb tot el que està en joc.
Primer va ser el PP el que durant cinc anys —cinc anys!— va tenir bloquejada la renovació del Consell amb martingales jurídiques i embolics diversos als socialistes. Cada vegada que estaven a punt d'assolir un acord, s'aixecaven de la taula amb qualsevol excusa. Tant és així que va haver d'intervenir-hi el comissari de Justícia de la Comissió Europea, Didier Reynders, en una situació insòlita en un país de la Unió Europea i impensable a França, Alemanya i Itàlia. Algú és capaç d'imaginar-se la CE intervenint entre govern i oposició? Doncs a Madrid, tots dos partits es van donar per satisfets amb aquest arbitratge, que, d'altra banda, ha aconseguit tan sols que la renovació sigui un fet, però que siguin incapaços d'assolir un acord per a la presidència.
Al seu dia ja vam assenyalar que la renovació del CGPJ tan sols responia a interessos del PSOE i del PP, incapaços de tancar acords en altres matèries, però disposats a assolir pactes que deixen fora tots els partits de l'oposició. El PP veurà què fa amb Vox, ja s'ho faran. Però que el PSOE designés membres d'obediència socialista i tant Sumar com ERC, Junts, Bildu i el PNB s'ho miressin des de fora, diu molt poc de tots plegats. En el cas d'Esquerra i Junts, vots imprescindibles per a la governança de Pedro Sánchez, és sorprenent el desconeixement del que és realment l'entramat de poder a Madrid. No és fàcil, certament. Però els vots mouen muntanyes... si se saben fer servir.
La paràlisi del CGPJ és un exemple més del fracàs dels dos partits del bipartidisme i de les males pràctiques d'una situació perillosament enquistada
No només es van quedar fora i van ser incapaços d'obligar el PSOE perquè el seu paquet de deu tingués la quota que corresponia a l'independentisme català, sinó que, en els acords, els socialistes van acceptar que el PP colés el magistrat Pablo Lucas, que ara, a més, és qui opta a la presidència del CGPJ pel sector conservador. Lucas va ser el que va autoritzar l'espionatge a l'independentisme amb Pegasus pel CNI, i també a l'advocat Gonzalo Boye.
Aquest dilluns s'ha vist que la fractura és total i no només afecta l'elecció del president. Portada a votació una proposta dels deu vocals conservadors per denunciar la suposada intromissió del ministre Óscar Puente sobre els jutges i l'aplicació de la llei d'amnistia, els deu progressistes s'hi han oposat. Més enllà que Puente té raó en les seves crítiques als jutges, que fan política quan només han d'aplicar les lleis, la paràlisi del CGPJ és un exemple més del fracàs dels dos partits del bipartidisme i de les males pràctiques d'una situació perillosament enquistada.