La supèrbia amb la qual Pedro Sánchez ha plantejat la cimera hispanofrancesa a Barcelona, amb la intenció de mostrar a la comunitat internacional que el procés independentista català cal donar-lo per acabat, acabarà girant-se-li en contra. El president ha mesurat malament les seves opcions, ha volgut ser massa espavilat, ha llegit equivocadament el sempre complex mapa polític català, i ha enviat els seus ministres, començant pel de Presidència, Félix Bolaños, a escalfar la cita del 19 de la pitjor manera possible: ressaltant que l'elecció de Barcelona com a ciutat escollida per a la cimera de Macron i Sánchez, al costat dels seus governs, té a veure amb el fet que s'ha girat full dels anys del procés. El seu missatge és per a l'independentisme gairebé una provocació: ha arribat el moment de buscar el que ens uneix i avançar en l'entesa.

Al final, ha estat aquesta prepotència la que ha activat les entitats sobiranistes i els partits independentistes a convocar una mobilització contra la cimera Sánchez-Macron. La presència en la convocatòria d'Òmnium Cultural, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i el Consell de la República confereix a la manifestació musculatura organitzativa perquè la mobilització sigui important. A ella s'hi han sumat l'Assemblea de Municipis per la Independència (AMI), la Intersindical-CSC i un nombre cada vegada més ampli d'entitats de diferent color polític.

Respecte als partits independentistes, fins a aquest dilluns en què es reuniran les respectives executives, no hi haurà posicionaments oficials. Però es dona per assegurat que tant Junts per Catalunya com la CUP hi assistiran i convocaran els seus militants i simpatitzants. Durant el cap de setmana no s'ha sentit dels dirigents d'Esquerra Republicana cap pronunciament, igual que dels membres del Govern republicà, cosa que dona una idea dels diferents punts de vista al partit.

El discurs d'una Catalunya normalitzada després dels anys del procés no deixa de ser una entelèquia, perquè la tranquil·litat és directament proporcional a la repressió que es va posar en marxa aquells anys i que encara manté centenars de sumaris oberts a totes les instàncies judicials: des del jutjat més petit de Catalunya fins a les Audiències provincials, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, l'Audiència Nacional o el Tribunal Suprem, on tornaran els expedients dels presos polítics per sol·licitar la revisió de condemna, després de la supressió de la sedició, el nou delicte de desordres públics agreujats i la rebaixa de la malversació.

És amb aquest últim paquet legislatiu amb el qual Pedro Sánchez pretén traslladar la idea que el Codi Penal s'ha adaptat a les democràcies europees, oblidant el pes interpretatiu i punitiu que tenen els jutges espanyols del Suprem respecte dels seus col·legues d'altres països. Aquesta normalització i haver refredat la carpeta catalana és el botí que Sánchez vol mostrar a Macron. O volia, perquè d'aquella pau quan es va convocar la cimera s'ha passat a una agitació que pot acabar desbaratant-li els plans. Com a dany col·lateral, els pressupostos catalans hauran d'esperar.