Ada Colau ha fet públic aquest dilluns el que era un secret del domini públic: la política municipal l'avorreix si no mana i el proper mes d'octubre participarà per última vegada en un ple municipal, almenys, en aquesta legislatura. Colau segueix un camí idèntic al d'Ernest Maragall i Xavier Trias, que van deixar el consistori el desembre passat i el mes de juliol respectivament. Una circumstància que propicia una situació inèdita: l'alcalde Jaume Collboni ha anat veient com abans d'arribar a l'equador del seu mandat, que no serà fins al proper mes de maig, tots els seus adversaris en les eleccions locals de 2023 o bé es jubilaven definitivament, com és el cas de Maragall o Trias, o bé s'apartava de la primera línia política amb la intenció de tornar, si es donen les circumstàncies, en les municipals de 2027, que és l'objectiu de Colau.

Per primera vegada, Collboni pot pensar obertament en un govern municipal que desbordi els deu regidors que té el PSC i intentar governar amb més tranquil·litat. Ernest Maragall era l'obstacle republicà per apropar-se als socialistes, de les files dels quals procedia. Amb 81 anys va llegir a la perfecció quina era la situació real i va donar pas a un relleu, ja que les seves opcions de ser per tercera vegada candidat eren inexistents. Esquerra ja va estar a punt d'entrar abans de l'estiu al govern de la capital catalana, però l'oposició de Marta Rovira i Pere Aragonès ho van frustrar. Ara, esperen que hi hagi una segona oportunitat i també que els republicans surtin del fangar polític en el qual es troben, el degoteig permanent d'interioritats del partit i la utilització de campanyes de falsa bandera per part del nucli dirigent actual.

Els socialistes saben que en molts sectors empresarials de la ciutat, la incorporació dels comuns, encara que fos sense l'exalcaldessa, seria vista com una cosa innecessària i perjudicial per a Barcelona.

En el cas dels comuns, Colau també era un obstacle per a un possible pacte, encara que la situació és molt més complexa que en el cas d'Esquerra. La permanència de Colau suposava un no rotund per part de Collboni a una incorporació a l'equip de govern. Sense Colau, la cosa es matisa, tot i que tampoc hi ha entusiasme per fer-los un forat, que no podria ser menor, ja que, al capdavall, tenen els mateixos regidors que el PSC, o sigui deu. Els socialistes també saben que en molts sectors empresarials de la ciutat, la incorporació dels comuns, encara que fos sense l'exalcaldessa, seria vista com una cosa innecessària i perjudicial per a Barcelona. La tensió viscuda per molts d'ells durant els vuit anys en què Colau va ser alcaldessa, encara és massa recent perquè no fos un obstacle. Sigui com sigui, en tots dos casos, Esquerra i els comuns, la partida està en mans de Collboni i també del PSC, ja que una situació no massa diferent es produeix a la Generalitat, on són necessaris també els seus vots per tirar endavant iniciatives parlamentàries.

Encara que Colau no ha revelat res concret sobre el seu futur polític, sí que ha assenyalat que la seva intenció és vincular-se a la fundació del partit per repensar les esquerres i que ha tingut un gran desgast personal. No tindrà la cotilla de l'escrutini de la seva política institucional a l'ajuntament, podrà ser més selectiva amb el seu protagonisme a tots els nivells de la política i disposarà de temps per preparar, si vol, un retorn a les municipals de 2027. Una cosa que, d'altra banda, donen per segura els seus adversaris polítics, que consideren que no es resistirà a disputar l'alcaldia a Collboni que, en principi, partirà amb una posició d'avantatge. Sobretot, si Junts i Esquerra no són capaços de trobar la tecla que converteixi les seves respectives candidatures en una opció real de canvi, com van fer Maragall el 2019 i Trias el 2023. Avui tots dos n'estan lluny, i no calen gaires enquestes per veure-ho. Un altre tema és que en política les circumstàncies són sempre variables i el que avui és d'una manera, el temps ho pot acabar canviant.