No ha trigat ni dos mesos Ada Colau a mostrar les seves veritables intencions: govern de coalició amb Jaume Collboni o no li aprovaran els pressupostos de Barcelona. Colau ha posat en marxa el rellotge per pressionar el PSC, fent palesa, de bon principi, la fragilitat de l'acord que li van donar al dirigent socialista quan els nou regidors el van investir alcalde el passat 17 de juny. Una suma que va arribar a 19 edils, lluny encara dels 21 que necessitava. Els que faltaven van arribar del PP, que de la mà de Daniel Sirera va acabar amb les il·lusions de Xavier Trias.

Com era previsible, el PP ha fet el paper de la trista figura: va posar com a condició per donar a Collboni els vots que necessitava que els comuns no entressin al govern de la ciutat. Sirera va pregonar a tort i a dret que aquesta havia estat la condició, a més d'impedir que hi hagués un candidat independentista. Si els comuns s'integren a l'equip de govern, Sirera i el PP es mereixen un seriós càstig dels seus votants, ja que, per segona vegada, els seus electors, o almenys molts d'ells, hauran estat enganyats.

Va passar amb la pirueta política de Manuel Valls el 2019, que després de propagar durant tota la campanya que els seus vots eren la garantia que Colau no fos alcaldessa, la va acabar votant. Amb menys estridències, Sirera ha repetit la jugada i la dreta més espanyolista, tan crítica amb els comuns, ha tornat a cometre l'error que deia voler evitar. Quan un error es comet dos cops seguits, potser és que estem davant d'una mentida com una casa de pagès.

Collboni té dos mesos per decidir el camí que vol seguir i com pensa estabilitzar la legislatura municipal. Llançar-se als braços de Colau no és precisament el que esperen els sectors més dinàmics de la ciutat i, a més, tampoc li donaria una majoria absoluta per governar, ja que necessitaria un tercer soci que els comuns desitgen que sigui Esquerra. Trias no ha fet cap moviment, encara que la seva relació amb Collboni és fluida i han mantingut alguna reunió en profunditat.

Per acabar d'embolicar la troca, la posició de Junts en la política espanyola, decisiva per a la investidura de qualsevol president del govern espanyol, obliga el PSC a actuar amb cautela. En política sempre hi ha vasos comunicants, encara que moltes vegades costi de veure'ls. Per cert, el retorn de Carles Puigdemont a Waterloo, després d'unes setmanes a Cotlliure amb la família, és un senyal inequívoc que les converses amb els partits espanyols estan a punt de començar i de la importància que el president dona al fet que aquestes es produeixin al que ha estat el seu país de residència des que va abandonar Catalunya l'octubre de 2017.