La renúncia de Jaume Collboni a la primera tinença d'alcaldia de l'Ajuntament de Barcelona, amb l'excusa d'una dedicació més important a potenciar la seva candidatura a la capital de Catalunya en les eleccions del mes de maig, és una notícia tan sorprenent com estranya pocs mesos abans dels comicis del proper 28 de maig. L'alcaldable del PSC mou fitxa després de vuit anys formant part de l'equip d'Ada Colau, conscient, potser, que la seva estratègia de tenir un peu al govern de la ciutat i un altre marcant distàncies no tenia cap mena de credibilitat. L'aparició de Xavier Trias al tauler municipal està desencadenant moviments certament singulars. Fa una setmana va ser Ernest Maragall que va renunciar a l'acta de diputat al Parlament també per dedicar-se exclusivament a la campanya com a candidat d'Esquerra. Collboni ha fet un moviment semblant.

És obvi que l'efecte Colau, i la seva capacitat per desgastar les formacions polítiques que li donen suport, es basa en el fet que ella és sempre l'única beneficiada de les seves iniciatives, ja que la irradiació de la seva política acaba socarrimant tots els aliats. Això no era tan així en les eleccions municipals del 2019, per dos motius: no es visualitzava una candidatura netament anti Colau —sorprenentment, si alguna ho era és la de Manuel Valls, que va acabar facilitant-li quatre anys més l'alcaldia, igual que la seva companya Eva Parera, que ara, en una aventura política diferent, renega de l'alcaldessa— i, per a l'upper Diagonal, era més important impedir la candidatura independentista d'Ernest Maragall que un nou mandat de Colau.

La irrupció de Trias a la campanya i la seva estratègia ha tingut com a primer efecte canviar el frame en què fins aquell moment s'estava desenvolupant la contesa. Trias és, sense matisos, el candidat més diferenciat de Colau i aquesta és la carta que està jugant, fins al moment, amb èxit. Collboni no està disposat a deixar el camí net al candidat de Junts i per això ha deixat l'Ajuntament i el posicionament institucional que tenia. És, en part, el reconeixement d'un error, ja que alguns dels dirigents del partit ja fa temps que li ho van aconsellar si volia aprofitar la inèrcia d'un partit a l'alça, segons les enquestes, com el PSC. Ara, el moviment arriba tard i li costarà d'explicar-lo. A més que és discutible que li aporti el plus d'allunyament de Colau que busca. Aquest mateix dilluns, la notícia va agafar de sorpresa molts dirigents socialistes que no sabien interpretar si hi havia una alguna cosa més en el seu estrany moviment.

Collboni i Maragall també competeixen en la recerca de personalitats que puguin reforçar les respectives llistes electorals. Un i l'altre treballen des de fa setmanes, i fins i tot mesos, a reforçar els perfils que més necessiten. El primer, algú que ofereixi garanties de solvència en l'àrea econòmica, i el segon, diversos complements que cobreixin els espais als quals no arriben ni Esquerra ni el mateix Ernest Maragall. Sobretot, perquè el cognom Maragall que va actuar d'imant en la candidatura de fa quatre anys és difícil que tingui el mateix impacte electoral, o almenys així ho posen en relleu les enquestes. També les internes del partit, que es fan amb una certa freqüència. Si algú es pensava que la batalla de Barcelona seria disputada a seques, ara ja ho pot apostar tot que certament ho serà. I per si faltés alguna cosa, l'Audiència Nacional remenant carpetes Trias, un clàssic si no fos perquè, contra l'exalcalde, la justícia i les clavegueres de l'Estat ja ho han intentat tot. I, segurament, una nova campanya com la del 2015 el blindaria més que el perjudicaria.