En contra del que era, segurament, el seu plantejament inicial, l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha decidit tirar endavant els pressupostos municipals i deixar, per a més endavant, l'articulació d'una majoria absoluta que garanteixi amb 21 diputats una estabilitat més gran de la governança de la ciutat. No els tirarà endavant d'una manera, podríem dir-ne, ortodoxa, en la comissió extraordinària d'economia de dimarts vinent, 20 de febrer, ja que no té prou vots, però tindrà el recurs de vincular-los a una qüestió de confiança, una maniobra prevista en l'ordenament municipal que comportarà l'aprovació dels comptes públics si l'oposició no és capaç d'articular, en un termini de trenta dies, una moció de censura amb un regidor en condicions de guanyar-la per majoria absoluta. Una cosa que, amb el consistori actual, és difícil que passi.

On hi ha 21 regidors per tombar Collboni? Ja es poden fer totes les matemàtiques que es vulguin, però el repartiment és inexorable. Als 10 del PSC s'hi afegeixen els 11 de Trias, els 10 dels comuns, els 5 d'Esquerra, els 3 del PP i els 2 de Vox. Només hi hauria una majoria absoluta aritmètica i és una majoria política impossible, que seria un acord entre Trias i Colau. Per tant, partida acabada. A més, en aquest interval de les properes setmanes, és més que probable que els cinc regidors d'Esquerra acabin sumant-se a l'equip de govern actual, ja que al partit sembla que de ganes no n'hi falten, amb la qual cosa, els 15 regidors d'aquest nou equip de govern serien els mateixos que va tenir Xavier Trias en el període 2011-2015; Ada Colau en el primer mandat (2015-2019), els 11 seus més els 4 del PSC, i 3 menys que els 18 que van sumar comuns i socialistes en els quatre anys de l'últim mandat de Colau. Vist des d'aquesta perspectiva, 15 regidors poden donar prou oxigen a Collboni.

En aquesta quadratura del cercle que planteja l'alcalde, segurament l'única línia vermella que procurarà no traspassar és la incorporació de Colau i dels comuns a l'equip de govern. Collboni, que coneix bé els ressorts de la ciutat, sap bé que això el podria acabar enemistant amb sectors que no volen veure l'exalcaldessa ni en pintura. A més, s'ha anat obrint pas la idea que després que hagin passat els vaixells de la política espanyola i ben aviat les europees i no hi hagi pujat, el seu destí polític futur queda orientat a la ciutat de Barcelona en les municipals del 2027. De fet, la seva presència pública és cada vegada més evident en tota mena d'actes. Des d'obres de teatre fins a sopars de gala en congressos internacionals que se celebren a Barcelona, com la reeixida fira ISE celebrada el gener passat. Amb la qual cosa, dubto molt que els socialistes estiguin disposats a fer-li molts favors.

Una frase ha fet fortuna al PSC: individualment ens podem entendre amb tots, o amb gairebé tots, però col·lectivament és una altra cosa

El cas de Junts circula per un carril diferent, però amb un resultat semblant. Hi ha una base de fons que apareix sempre a l'hora de la veritat: el pacte a Barcelona de PSC i Junts agrada més als despatxos que al terreny de joc. Però a més amb Xavier Trias de sortida del consistori en un moment o altre, com ha anunciat reiteradament, els socialistes no estan segurs que les condicions ambientals, és a dir, les de les pròpies necessitats de Junts, garantissin una navegació tranquil·la i una estabilitat fins al final del mandat. Una frase ha fet fortuna al PSC: individualment ens podem entendre amb tots, o amb gairebé tots, però col·lectivament és una altra cosa. Que és una manera de dir que han deixat de ser previsibles.

Per acabar-ho d'adobar, hi ha una realitat molt concreta. La valoració de Collboni entre els barcelonins: va aprovar amb un 5,1 al recent baròmetre municipal, una situació que no li passava a l'alcalde de la capital catalana des del 2019. Això és reflex de diverses coses. Però, sobretot, que aquella crispació que es vivia a la ciutat ha desaparegut i el 57,4% dels barcelonins aprova els seus primers mesos de mandat. Una valoració que també deu haver tingut el seu pes a l'hora de veure que la seva solitud actual no deixa de ser bastant confortable.