L'anunci del Partit Popular i Vox que compartiran govern a Castella i Lleó suposa la posada de llarg de qui serà en poques setmanes nou president de la formació de la gavina, Alberto Núñez Feijóo. Amb immerescuda fama de centrista —a Espanya, quan la dreta troba un espècimen que és dialogant des de l'altra riba ideològica ja se l'aplica aquest qualificatiu de centrista, va passar abans amb Mariano Rajoy— Feijóo ha completat el que no podrem saber mai si hauria fet Pablo Casado: establir un precedent europeu, ja que Castella i Lleó serà la primera autonomia en la qual la ultradreta s'asseurà al consell de govern. L'acord amb el PP atorga a Vox la presidència de l'assemblea legislativa i una presència no simbòlica al govern, ja que els de Santiago Abascal comptaran amb el càrrec de vicepresident i tres conselleries.

La reacció del PP europeu ha estat immediata, ja que la seva doctrina és inequívoca: cordó sanitari a l'extrema dreta fins i tot a costa de perdre governs regionals. La reacció del president del PPE, Donald Tusk, ha consistit a assenyalar des de Brussel·les que l'acord havia estat una trista sorpresa, que esperava que fos un accident o un incident. I posant en relleu la negativa de Pablo Casado a pactar amb Vox en contrast amb la freda reacció de Feijóo argumentant que veia el pacte perfectament legítim. Vaig tractar Feijóo en els primers anys de la seva arribada a la presidència de la Xunta, el 2009, i la imatge que s'ha anat construint d'ell ha estat especialment benèvola en dues coses: la ja assenyalada sobre la seva ubicació com un centrista potencial i la seva animadversió al conflicte de què fuig sempre que pot com a gat escaldat. Una cosa que podia fer fàcilment a Santiago, ja que el que allà succeeix no és de l'interès general, però que no podrà continuar fent a Madrid, on a cada cantonada l'espera un enemic, o sigui, un company de partit.

L'arribada de Vox a un govern autonòmic, amb l'impacte enorme que tindrà en qualsevol moment, però més encara en l'actual, és un error i li costarà al PP explicar-ho a Europa, on aquestes coses no s'entenen fàcilment. Allà les coses són molt més senzilles i s'apliquen al peu de la lletra: hi ha un cordó sanitari a la ultradreta i ha de preservar-se tant sí com no. El fet que el PSOE hagi jugat la seva partida en clau exclusivament electoral, deixant-li al PP una única opció si volia els seus vots a Castella i Lleó, que passava perquè trenqués qualsevol acord que tingués amb la ultradreta, no fa els socialistes còmplices de la decisió del PP, però sí que mostra com d'estretes que són les costures de les dues grans formacions espanyoles quan es tracta d'abordar l'auge de l'extrema dreta a Espanya. Les enquestes els continuen donant resultats cada vegada més a l'alça i amb opcions de situar-se en el 20% dels vots. De fet, la majoria dels estudis demoscòpics col·loquen Vox com la força que més creixeria en unes futures eleccions espanyoles.

El fet que la dreta espanyola sigui, en bona mesura, sociològicament franquista i no tingui cap objecció a mostrar-ho o que els seus corifeus mediàtics de paper —ABC, La Razón o El Mundo— semblin moltes vegades diaris que competeixin per aparentar estar cada dia més alineats amb la dreta extrema per al que sí que servirà és per perfilar una imatge d'Espanya més conforme amb la realitat. Quan es diu que Espanya no és una democràcia plena és també per coses com aquesta. Com es pot posar la guineu a vigilar les gallines? Volen posar fi a les autonomies, però pugnen per ser als càrrecs de poder existents amb un desvergonyiment i una impunitat total. No és una bona notícia per a la ja fràgil democràcia espanyola.