Assistirem en les properes setmanes a un debat que hauria de ser profund i no semàntic i superficial, sobre el finançament de Catalunya. Més aviat, sobre l'escandalós infrafinançament de Catalunya de la qual en són responsables tant el govern de Mariano Rajoy com l'actual de Pedro Sánchez, ja que l'actual sistema està caducat des de 2014. Des de fa una dècada, lluny de plantejar-se una revisió, ja ha anat bé ofegar les arques de la Generalitat, presentar els seus governants com uns malgastadors només preocupats pels temes relacionats amb la independència i escanyar la seva capacitat financera. Fins a l'extrem que el govern espanyol era el banquer i els catalans havíem de pagar interessos per uns diners que amb un sistema just ja s'haguessin quedat aquí.

Però a Espanya a tothom li ha anat bé i els catalans hem allunyat del centre del debat polític una qüestió capital per al benestar dels seus ciutadans, demostrant una vegada més que la partida de la política espanyola és una assignatura pendent. Perquè sent important la renovació del Consell General del Poder Judicial i el bloqueig existent per la pinça de la dreta amb el món de la judicatura, la seva actual composició està vençuda des del 4 de desembre de 2018. A grans traços, la meitat del temps que porta caducat el finançament i no és comparable la literatura mediàtica respecte a un tema i un altre. Al PSOE i al PP els veiem parlar diàriament del CGPJ i gairebé gens de l'espoli econòmic que pateix Catalunya.

Ara, al Govern Sánchez li estreny la sabata, ja que està en joc la investidura de Salvador Illa a Catalunya i és normal que el líder del PSC li demani un esforç extra per tombar les resistències d'Esquerra, una vegada ha quedat el tema que els republicans defineixen com a finançament singular com la ròtula per obrir les portes de l'accés del socialista al Palau de la Generalitat. Hi haurà altres temes, però, pel que sembla, seran subalterns del principal en haver-se'n descartat un altre d'infranquejable com un referèndum acordat. I, al final del camí, la validació de la militància republicana a un hipotètic acord entre PSC i Esquerra el ple mes d'agost. Segurament, al límit del temps permès que és el 25 d'agost si es vol evitar la repetició electoral a mitjans d'octubre.

Com que l'experiència demostra que a Madrid són extraordinàriament hàbils per embolicar les paraules com a conceptes similars que, al final, sembla que diuen el mateix, però mai no són el mateix, caldrà fer molta pedagogia per distingir el que és una cosa i el que és l'altra. Que no acabem comprant una joia d'imitació en comptes d'una de veritat. Perquè el que és el concert econòmic és ben clar. És un sistema de finançament propi del País Basc i Navarra que reconeix la capacitat per mantenir, establir i regular el seu propi règim tributari, estableix els criteris en virtut dels quals es distribueix la recaptació i determina la metodologia per quantificar la contribució del País Basc a les arques de l'Estat que no estiguin assumides per la comunitat autònoma (quota).

El concert econòmic és el sistema que Catalunya ha estat reclamant insistentment

Aquest és el sistema que Catalunya ha estat reclamant insistentment, encara que per endolcir-lo, en l'època del president Mas es va definir com a Pacte Fiscal que, en síntesi, venia a ser el mateix, establint uns anys de cadència per al desplegament definitiu, ja que cal passar d'una Agència Tributària a una altra. El mes de març passat, la consellera d'Economia en funcions, Natàlia Mas, va plantejar una proposta en línia amb la de Mas en la qual es passaria de recaptar el 9% dels impostos a la totalitat i va calcular uns ingressos potencials de 52.000 milions d'euros anuals, el doble que amb el model de finançament actual. És obvi que hi hauria una reducció del finançament per a la resta de les autonomies, però hauria de ser l'Estat qui les compensés amb els seus recursos.

Per a això és imprescindible sortir del règim comú que ofega qualsevol negociació amb el cafè per a tothom. El govern espanyol pot fer-ho? Sí, és clar. No necessita cap consens amb les altres autonomies, ja que disposa d'una majoria al Consell de Política Fiscal i Financera a través del Ministeri d'Hisenda. I després està la proposta del PSC, que ve a ser un reequilibri de Catalunya dins de les comunitats autònomes en el qual s'incorpori el principi d'ordinalitat i que qui aporti més recursos sigui qui més en rebi i no es doni la situació actual, que és la tercera a aportar recursos i la catorzena a rebre'ls. Per a això també proposa un Fons de Garantia de Serveis Públics i un Consorci Tributari de Catalunya paritari entre Espanya i Catalunya.

Resumint, o la clau del finançament de Catalunya i de la recaptació i la gestió de tots els seus impostos la té únicament Catalunya, la qual cosa permetria eliminar el dèficit fiscal, o continua sent com fins ara, a Madrid, entre el palau de la Moncloa i el ministeri d'Hisenda, a través de consorcis paritaris. Aquesta serà la batalla. Autonomia financera total o dependència financera com fins ara, però una mica millor.