Per enèsima vegada, el govern espanyol ha aprovat l'avantprojecte de llei que redueix la jornada laboral legal de les 40 hores actuals a 37,5 hores de feina efectiva de mitjana al còmput anual. Ho ha fet sense haver assolit prèviament cap acord amb els grups parlamentaris i haver-se garantit, així, una tramitació còmoda i la consegüent aprovació. En aquest cas, vol tirar endavant una iniciativa amb la qual costa molt estar individualment en contra, ja que no deixa de ser un avenç important en les condicions del treballador: la reducció de la jornada laboral. Aquesta circumstància ja elimina un primer debat: potser no és un avenç social la reducció de la jornada laboral?

L'avantprojecte de llei és fruit de l'acord assolit entre la vicepresidenta i ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz, i els sindicats UGT i CCOO el 20 de desembre passat. El govern de Pedro Sánchez ha deixat fer a la dirigent de Sumar, esperant, segurament, que siguin altres els que facin la feina bruta i així sortir immaculat del xoc que hi pugui haver. És evident que no hi ha color pel que fa al bàndol on cal estar com a partit d'esquerres. Sobretot, amb la complicada aritmètica espanyola. El cert és que les 40 hores es van aprovar el 1983, pocs mesos després de l'arribada de Felipe González a la Moncloa, i fins que la dirigent de Sumar no ha fet aquest pas, cap ministre del PSOE no l'havia fet.

Pedro Sánchez ha deixat fer Yolanda Díaz sobre la reducció de jornada, esperant que siguin altres els que facin la feina bruta 

El secretari general d'UGT, Pepe Álvarez, deia a la inauguració de les Jornades Confederals d'Acció Sindical, al costat de Pedro Sánchez, el gener del 2023, que Espanya havia aconseguit ser un referent europeu i mundial en matèria de Diàleg Social, la qual cosa considerava una eina fonamental per estructurar la societat, feta de consensos i ruptures per guanyar drets i consolidar-los. Afegia que la societat espanyola, de manera conjunta amb els sindicats i amb la patronal, creia en el diàleg social com a palanca de transformació del país. Ho subscric tot, de la primera a l'última paraula, i comparteixo la valoració positiva en aquella data dels 13 acords assolits els tres anys anteriors mitjançant la concertació social per sortir de la crisi provocada per la pandèmia.

Si aquest és el millor camí, per què es pren una drecera i es fa un acord entre una part dels responsables de la concertació social i no de tots? El govern espanyol, com a màxim responsable, ha de propiciar i treballar per a un acord. És molt més difícil que una foto, certament, però és la seva obligació. I si hi renuncia per les raons que sigui, el testimoni l'han de recollir aquells que, en última instància, complementaran al Congrés dels Diputats els vots necessaris. Ha de prevaldre la concertació, ja que no pot fer-se manu militari, per moltes temptacions que hi hagi. Així també s'evitaria que en el futur s'intenti corregir la decisió, ja que l'acord seria prou ampli perquè això no fos possible. I si no es posen d'acord? Doncs cal continuar insistint fins que passi. Tenint en compte, a més, que no és la mateixa situació la de les grans empreses, amb convenis acordats, que la de les pimes i les microempreses. Com no són iguals tots els sectors de l'economia espanyola. Per tant, diàleg i diàleg és la recepta. I acords és l'única solució.