Encara que no deixa de dir una vegada i una altra que ell està retirat, que ja és molt vell i que ara és cosa d'altres, al president Jordi Pujol se l'ha d'escoltar sempre. Molt més en aquests moments en què l'independentisme català està negociant la investidura de Pedro Sánchez i l'espai polític en què no milita, però se sent més proper, té les cartes per decidir si s'investeix Pedro Sánchez o se'n va a noves eleccions el proper 14 de gener. Pujol ha aprofitat la seva visita a la nova redacció d'ElNacional.cat per parlar d'aquesta situació política tan excepcional i enviar una sèrie de consells al president Carles Puigdemont basant-se en la seva experiència després de negociar des del Palau de la Generalitat amb el seu homòleg a La Moncloa durant 23 anys, de 1980 al 2003, en què hi va haver pèssims moments en la relació i uns quants anys en què la cosa va anar força millor, quatre amb Felipe González i quatre amb José María Aznar, fins que aquest últim va posar la directa cap a l'Espanya centralitzada i va trencar el model autonòmic existent.

Dues coses són importants de les declaracions de Pujol, que hem publicat al diari i que s'han realitzat al plató de televisió acabat d'estrenar: la primera, que no actuï amb candidesa, que sigui exigent amb Pedro Sánchez perquè no ens enganyin. Explica que a ell més d'una vegada li va passar que es tancaven acords que sobre el paper eren bons i que, amb el pas dels anys o dels governs, aquells pactes es desnaturalitzaven, quedaven en no res, eren paper mullat. El del català és l'exemple en què més insisteix i el de la identitat. El primer, com a carpeta que ell va mirar de preservar sempre i, el segon, com a expressió del que per a Catalunya és imprescindible per continuar sent nació. Ambdues coses han estat atacades aquest segle amb lleis, reglaments, normatives i actituds per aquell PSOE, amb el qual Pujol va pactar, i molt més amb el PP, al qual també va donar suport.

No va ser quan el van necessitar, sinó quan els seus vots ja van valer menys o van ser prescindibles i no tenia cap palanca que pogués revertir la situació com ara les votacions al Congrés dels Diputats. Per això li aconsella estar alerta i assolir, en tot cas, un acord amb bases sòlides, profundament arrelades, que impedeixi que de bon començament la ventada s'ho emporti tot. Madrid d'aquestes coses en sap més que ningú. Li costa assolir un acord, però és ràpid a l'hora de desfer-lo. Per això recomana a Puigdemont que no sigui càndid, que forci la negociació fins a sortir-ne victoriós i que aprofiti la situació a favor de Catalunya. Que corregeixi els dèficits que té i que asseguri un nou temps de canvis profunds, una segona transició, ja que la de 1978 fa aigües per tot arreu.

Pujol, que va tancar els pactes del Majestic i dels quals sempre s'ha sentit orgullós, situa les negociacions actuals en un temps polític diferent perquè les destrosses que s'han produït han estat moltes i Catalunya ha de mirar per ella mateixa. Per això també el president Carles Puigdemont ha parlat d'un acord històric si s'arriba a rubricar un pacte polític, un concepte que el president Pujol fa seu amb paraules semblants en referir-se a un pacte amb sentit històric, que duri. "S'ha de fer alguna cosa que duri a través de la història". La principal diferència de Pujol amb González o amb Aznar és que ell ja ha abandonat la necessitat de ser un actor polític. Mentrestant, els altres fan tot el possible per prosperar contra els seus líders i continuar portant la batuta des de fora. Per això González i Aznar necessiten ser àcids i crítics per continuar en els mitjans.

Aquesta etapa Pujol ja l'ha passat. Guarda la seva experiència per a moments puntuals i sí, té opinió de gairebé tot, encara que no vol parlar de gairebé res. Sobretot si les seves paraules acaben sent un bumerang contra els seus. Però, superada la seva etapa més polèmica, sobrevola la informació amb missatges que s'entenen i que no tenen pèrdua. També que incomoden. Sobretot als que sempre l'han estimat en silenci.