Amb un discurs aspre, contundent i desafiador, Donald Trump ha assumit de nou, al voltant del migdia d'aquest 20 de gener de 2025, la presidència dels Estats Units. Les seves paraules han estat les previstes i han confirmat que el món s'endinsa en un túnel fosc, del qual no se sap del cert la seva longitud, però s'intueix llarg, amb molts revolts i amb perillosos desnivells. Ha estat despietat amb el seu predecessor, Joe Biden, i la seva administració, una crítica que el demòcrata ha aguantat estoicament a una distància de tan sols un parell de metres, en part perquè el protocol així ho mana però, segurament, també perquè des de fa ja temps els problemes terrenals els sobrevola més que els afronta. La visió de Trump del que espera sigui la seva presidència en el seu segon i últim mandat es resumeix en la seva afirmació que l'edat d'or dels Estats Units comença ara mateix, amb la seva presa de possessió i, en contrapartida, el que denomina declivi del país ha acabat amb la seva arribada a la Casa Blanca.

Potser, el més cridaner de les paraules de Trump, d'altra banda esperades, ha estat la seva declaració de dues emergències nacionals: la relacionada amb la immigració a la frontera sud amb Mèxic per protegir, diu, els ciutadans dels Estats Units davant del que no ha dubtat a qualificar d'"invasió" i una emergència nacional energètica, per la qual cosa ampliarà els permisos d'explotació petroliera per aprofitar les quantitats de petroli més importants i gas de qualsevol país del món. Tot això apareixerà ben segur en el centenar d'ordres executives que pretén firmar abans que acabi el seu primer dia del nou mandat i amb les quals pretén donar un cop de volant a l'herència rebuda com mai no ho ha fet abans un president nord-americà en tan poc temps. Les seves reiterades amenaces a Panamà, prometent reprendre el control del Canal, ja no són fanfarroneries, sinó que formen part de la seva agenda immediata, igual que reanomenar el golf de Mèxic com a "golf d'Amèrica" i canviar el nom de la muntanya Denali, la muntanya més alta d'Amèrica del Nord —ubicada a Alaska—, que tornaria a dir-se muntanya McKinley. Sonora ha estat la rialla de Hillary Clinton en escoltar això del golf d'Amèrica.

El Trump novell de la seva primera presidència, acostumat a ensopegar permanentment, ja forma part de la història

Tota la posada en escena d'aquestes primeres hores de Trump confirma que el president novell del seu primer mandat, acostumat a ensopegar permanentment en les seves decisions, ja forma part de la història. Avui té tot el poder executiu i legislatiu: controla les dues Cambres, Congrés i Senat, i un Tribunal Suprem d'una orientació conservadora inqüestionable. Per superar l'entramat administratiu de Washington, el qual repudia amb la mateixa força que els seus membres a ell, ha confeccionat un gabinet aparentment sense fissures i on preval la lleialtat per sobre d'altres consideracions. Amb aquesta guàrdia de corps pretén superar qualsevol obstacle per imposar la seva doctrina i garantir la materialització de les seves promeses, siguin de defensa, política exterior, economia, política migratòria, energètica, de gènere, educativa o sanitària. Totes les pretén canviar i no amb mesures cosmètiques, sinó amb decisions de pes que assegurin una difícil tornada a la situació actual.

Si Trump va arribar amb tot el poder rendit als seus peus, Joe Biden va abandonar la Casa Blanca amb la pesada càrrega de la derrota i de no haver fet possible dins el termini i en la forma escaient una alternativa potent a Trump, no la urgent i impossible candidatura de Kamala Harris. Biden ja forma part del selecte elenc d'expresidents, en un país que cuida com cap altre els seus mandataris, més enllà del seu llegat i dels seus èxits o fracassos. El 46è president se'n va anar del Capitoli en un helicòpter Marine One, amb un indissimulat amarg sabor de boca que molt té a veure amb el que acabava d'escoltar al Capitoli i amb la definició d'era de decadència que havia dedicat Trump als seus quatre anys de mandat. En el seu últim discurs a la base militar de St. Andrews, ja com a expresident i dirigint-se als seus simpatitzants, va expressar un desig que avui subscriuria molta gent. Que deixava el càrrec, però no la lluita. Certament, ell deixa les dues coses, però el món ha de lluitar perquè els apocalíptics discursos de Trump no es facin realitat.