Estan els autònoms en peu de guerra, amb tota la raó del món, per la decisió del govern espanyol de negar-se a suspendre la quota que han d'ingressar a Hisenda corresponent als mesos de març (a pagar el dia 31) i d'abril (el dia 30). Una decisió que, més enllà de la verborrea governamental i del declarat per la ministra María Jesús Montero la pagaran sense excepció -tampoc no s'accepta l'ajornament d'impostos fins al mes de juliol- tinguin o no tinguin diners a la caixa. Sona fins i tot sarcàstic que no es demorin les cotitzacions i s'habilitin crèdits via avals governamentals per poder pagar hisenda.

No és aquesta la mesura més costosa ja que estem parlant que el govern espanyol deixaria d'ingressar al voltant d'uns 1.000 milions al març i una quantitat idèntica a l'abril. No ho és per a aquell discurs grandiloqüent de Pedro Sánchez el dia que va decretar l'estat d'alarma anunciant que es mobilitzarien 200.000 milions d'euros és tan sols el 2%. En canvi sí que és, segurament, la que simbolitza com cap altra la sensibilitat governamental davant de la preocupació social i econòmica pel coronavirus. Sobretot, perquè el volum d'autònoms a Espanya s'eleva per sobre dels tres milions de persones.

Altres governs europeus ja ho han fet però el tiquet Calviño-Montero està amb l'ortodòxia que imposa Brussel·les i en la qual la ministra d'Economia creu a ulls clucs. La sensibilitat d'un govern es demostra amb mesures i no amb discursos, acudint a manifestacions o amb grans proclames patriòtiques. D'aquestes tres últimes coses l'executiu de Sánchez i Iglesias va més que sobrat en el poc temps que fa que hi és. A cavall de proclames com "aquest virus el parem units" es manté un relat que és qualsevol cosa menys seguir els consells dels científics. És més, es desencadena una campanya de desprestigi enorme quan un d'ells surt del frame que s'ha planificat a la Moncloa.

L'acumulació d'errors pot emportar-se aquest govern i sinó que li preguntin a José Luis Rodríguez Zapatero i a aquell ministre de Treball que es deia Celestino Corbacho que, un bon dia, va proclamar el 2007, a la televisió, que Espanya no arribaria mai als quatre millons d'aturats i el 2011 va deixar el ministeri amb més de sis milions de persones sense feina. Tot per no saber veure la dimensió de la crisi que arribava i equivocar-ne la recepta.